TEXT 45

—A la Colometa la traiem de casa.
Em van prometre que, més endavant, em farien un cobert per desar les meves coses, però de moment ho vaig haver de baixar tot al pis, i si volia anar al terrat a seure una estona havia de pujar-hi la cadira. Van dir que, abans de deixar sortir els coloms del colomar, l'havien de pintar. L'un el volia verd, l'altre el volia blau, l'altre de color de xocolata. El van pintar de blau i el pintor vaig ser jo. Perquè quan el colomar va estar fet en Quimet sempre tenia feina els diumenges i em va dir que, si trigàvem massa a pintar el colomar, les pluges farien malbé la fusta. Amb l'Antoni adormit o plorant per terra, vinga pintar. Tres capes. I el dia que la pintura va ser seca vam pujar tots al terrat i vam deixar sortir els coloms a passejar pel colomar. Primer va sortir el blanc, amb els ullets vermells i les potes vermelles amb les ungles negres. Després va sortir el negre, negre de potes i gris d'ulls amb el gris dels ulls voltat d'una ratlleta fent rodona, groga. Tant l'un com l'altre van passar una bona estona mirant a totes bandes, abans de baixar. Van ajupir el cap i el van alçar unes quantes vegades, va semblar que anaven a baixar però encara s'hi van pensar una bona estona. I a l'últim, amb un esbatec d'ales, van arrencar volada; l'un va anar a parar a tocar de l'abeurador, l'altre a tocar de la menjadora. I ella, com una senyora endolada, va sacsejar el cap i les plomes del coll amb una mena d'estarrufament i ell s'hi va acostar, va obrir la cua i vinga fer la roda, volta que volta. I parrupegem i parrupegem. I en Quimet va ser el primer que va parlar, perquè tots callàvem i va dir que els coloms eren feliços.
Va dir que, quan sabrien entrar i sortir per la finestra i només per la finestra, els obriria la porta i així podrien sortir per dues bandes, però que si els obria la porta abans que s'avesessin a sortir per la finestra, només sortirien per la porta. I aleshores els va posar covadors nous perquè els covadors que havien tingut fins aleshores eren covadors deixats pel pare de l'aprenent. I quan tot estava llest en Quimet va preguntar si havia sobrat pintura blava i li vaig dir que sí i em va fer pintar la barana de la galeria. Al cap d'una setmana va dur una altra parella de coloms molt estranya, amb una mena de caputxa que els deixava sense coll i va dir que eren coloms monja. I els va dir, el Monjo i la Monja. De seguida es van barallar amb els antics que no volien gent nova i que eren els amos del colomar, però els monjos, de mica en mica, fent veure que no hi eren, acontentant-se de passar una mica de gana i de rebre algun cop d'ala, vivint pels racons, a l'últim van aconseguir que els antics s'hi acostumessin i es van fer els amos. Feien el que volien i si no ho podien fer empaitaven els altres amb la caputxa estesa. I al cap de quinze dies en Quimet va venir amb una altra parella de coloms de cua de galldindi, molt presumits: tot el dia pit enfora i cua enlaire, i aquella vegada, quan els antics van fer ous, tot va anar bé.