L'alumna M. Angèlica Berruecos Mejía de 2n C és una de les guanyadores del XII Concurs de microrelats de terror convocat per la biblioteca de l'Institut Cristòfol Despuig de Tortosa amb el relat 13 de novembre.
Podeu consultar la resta de premiats a: https://calaixo-de-sastre.blogspot.com/2021/12/premis-del-xii-concurs-de-microrelats.html
Aquí teniu el text guanyador:
13 de novembre
És 13 de novembre. Són les cinc de la matinada. Em sento molt nerviosa. Hi ha molt soroll al carrer. Sento els primers moixons cantant. Tinc la sensació que el perill té una força que encara no he viscut. N’he sentit parlar a la gent. Però no puc fer-me a l’idea.
Veig com aquella bola destructora s’aproxima ràpidament emportant-se tot el que toca. La gent s’ha començat a despertar. Es senten els crits i el descontrol. Tothom està començant a marxar. L’alcalde en lloc de donar exemple i mantindre la calma ha sigut el primer en marxar. Sento pànic. No sé què fer. Sento impotència. No puc fer res per parar aquest monstre. Estic desconcertada. Tot el meu poble serà destruït per una cosa gegantina. Em trobo angoixada. Soc molt feble en comparació amb la rojor sense compassió. La meva tieta m’està cridant per marxar. Però m’he quedat congelada del terror que sento. Totes aquestes sensacions a la vegada no les puc controlar. Tinc ansietat per tot això.
Quan me n’he adonat, ja està a prop. He marxat amb la meva tieta lluny, però és massa tard, ha agafat la meva tieta i ara ve a per mi, ja no em puc escapar. La meva tieta ha quedat immobilitzada i m’ha agafat del peu, però en lloc de salvar-me m’ha condemnat a la mort, que se m’emportarà junt amb ella i quedaré petrificada per sempre més.
Aquesta historia està basada en fets reals i la dedico a Omayra Sànchez i tot el seu poble d’Armero pel seu patiment. Gràcies per la vostra valentia. Omayra, gràcies per la teva força, que amb dotze anys, vas aguantar tres dies sense queixar-te, i només vas demanar aigua com a última voluntat.
Veig com aquella bola destructora s’aproxima ràpidament emportant-se tot el que toca. La gent s’ha començat a despertar. Es senten els crits i el descontrol. Tothom està començant a marxar. L’alcalde en lloc de donar exemple i mantindre la calma ha sigut el primer en marxar. Sento pànic. No sé què fer. Sento impotència. No puc fer res per parar aquest monstre. Estic desconcertada. Tot el meu poble serà destruït per una cosa gegantina. Em trobo angoixada. Soc molt feble en comparació amb la rojor sense compassió. La meva tieta m’està cridant per marxar. Però m’he quedat congelada del terror que sento. Totes aquestes sensacions a la vegada no les puc controlar. Tinc ansietat per tot això.
Quan me n’he adonat, ja està a prop. He marxat amb la meva tieta lluny, però és massa tard, ha agafat la meva tieta i ara ve a per mi, ja no em puc escapar. La meva tieta ha quedat immobilitzada i m’ha agafat del peu, però en lloc de salvar-me m’ha condemnat a la mort, que se m’emportarà junt amb ella i quedaré petrificada per sempre més.
Aquesta historia està basada en fets reals i la dedico a Omayra Sànchez i tot el seu poble d’Armero pel seu patiment. Gràcies per la vostra valentia. Omayra, gràcies per la teva força, que amb dotze anys, vas aguantar tres dies sense queixar-te, i només vas demanar aigua com a última voluntat.
