Quan l'emperador deia totes aquelles paraules, les orelles de Tirant se les van escoltar ben atentament, però els ulls, per Ia seva part, només contemplaven la bellesa de Carmesina. I com que feia molta calor, ja que les finestres havien estat tancades per llarg temps, la princesa portava la camisa mig descordada i mostrava els dos pits com dues pomes del paradís que semblaven de cristall. Aquestes van hipnotitzar els ulls de Tirant, i els van donar entrada amb tal empenta que no van saber trobar la porta per on sortir, i es van trobar empresonats per sempre sota el poder d'una persona lliure fins que la mort els va separar. Però us puc dir, certament, que els ulls de Tirant mai no havien rebut un aliment com aquell; que, per més honors i consolacions que hagués vist, aquell de la Infanta va ser el més fort.
L' emperador va agafar de la mà la seva filla Carmesina i Ia treure fora d'aquella cambra. El capità va agafar del braç l'emperadriu i tots quatre van entrar en una altra estança molt ben guarnida de paraments on s'explicaven les històries dels següents amors:
De Floris i de Blancaflor, de Tisbe i Píram, d'Eneas i de Dido, de Tristany i d'lsolda, i de la reina Ginebra i de Lancelot, i de molts altres; i tots aquells amors eren pintats d'una manera molt subtil i artificial. Llavors Tirant va dir a Ricard:
-Mai no hauria cregut que en aquesta terra hi hagués coses tan admirables com les que veig.
Això ho deia més per la bellesa de la Infanta, però aquell no ho va entendre així.
Tirant va demanar llicència a tothom i se'n va anar a la posada. Va entrar a la seva cambra i va posar el cap sobre un coixí, als peus del llit. No va passar gaire estona que li van anar a dir si volia dinar. Tirant va dir que no, que li feia mal el cap. Però ell estava ferit d'aquella passió que a molts enganya. Diafebus, quan veié que Tirant no sortia, va entrar a l'habitació i li va dir:
-Senyor capità, us prego que, pel meu amor, em digueu quin és el vostre mal, ja que si jo us puc donar algun remei ho faré amb molt bona voluntat.
-Cosí meu -va dir Tirant-, no us inquieteu pel mal que ara m'ha vingut. A mi em sembla que només es tracta del mal de mar,que m'ha deixat baldat.
-Oh, capità! A mi, que de tots els mals que heu tingut, n'he estat l'arxiu, ara voleu amagar-me el que us passa? Ara, per tan poca cosa, em bandegeu dels vostres secrets? Digueu-m'ho, us ho demano, no em vulgueu amagar res que us faci sofrir.
-No em turmenteu més -va dir Tirant-, que mai no he sentit un mal tan gran com el que ara sento, que ben aviat em portarà a una mort miserable o una glòria reposada si la sort no m'és contrària, ja que la finalitat de totes aquestes coses és el dolor, a causa que l'amor comporta amargor.
I després de dir això, es va girar de l'altra part; tenia vergonya i no gosava mirar Diafebus a la cara; i de la boca no li pogué sortir cap més altra paraula que la que va dir:
-Estimo.
Tan bon punt ho acabà de dir, els seus ulls van començar a destil.lar llàgrimes mesclades amb sanglots i sospirs. Diafebus, veient el comportament vergonyós del seu cosí, va comprendre'n la causa ràpidament: Tirant sempre havia escridassat tots els del seu llinatge, i fins i tot aquells amb qui tenia amistat, si mai havien parlat d'amors. La seva resposta sempre havia estat:
<
-Ara veig- va dir Diafebus- que heu caigut en el llaç de l’amor, al qual ningú es pot resistir ni amb tota la força humana!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada