TEXT 44

Té la millor opinió, és el que més sap de tot. D’acord, sap moltes coses, però la seva presumpció també ha assolit alts nivells.
Madame: La veritat és que més valdria no dir-ne res. Hi ha dies, especialment quan s’acosta alguna tempesta, que més val no mirar-la a la cara. De fet, és ella la culpable de totes les discussions, però no el tema! Tots prefereixen no parlar-ne, però potser podria dir-se que ella n’és la iniciadora. Burxar, això és el que li agrada. Burxar la senyora Frank i l'Anna. Burxar la Margot i el senyor Frank no és tan fàcil.
Però ara tornem a la taula. La senyora sempre rep el que li correspon, tot i que ella de vegades pensa que no és així. Escollir per a ella les patates més petites, la peça més saborosa, el més tendre de tot, aquesta és la seva consigna. «Als altres ja els tocarà la seva part, primer vaig jo.» (Exactament així pensa ella que pensa l'Anna.) El segon és parlar, sempre que hi hagi algú escoltant, tant si l’interessa com si no, es veu que això tant se li’n dóna. La senyora Van Daan segurament pensa que a tothom l’interessa el que ella diu.
Els somriures de coqueteria, el fet de fer com si entengués de qualsevol tema, aconsellar tothom O fer-se la marassa, se suposa que deixa una bona impressió. Però si hom mira més enllà, la part bona s’acaba de seguida. En primer lloc polida, després alegre, després coqueta i de vegades una cara bonica. Aquesta és la Petronella Van Daan.
El tercer comensal: No diu gran cosa. Generalment, el jove Van Daan és molt callat i no es fa notar. Pel que fa a la seva gana: un pou sense fons que no s’omple mai. Fins i tot després del menjar més substanciós, afirma sense immutar-se que podria menjar-se’n el doble.
En quart lloc hi ha la Margot: Menja com un ocellet, no diu ni paraula. Només menja fruites i verdures. «Consentida», al parer d’en Van Daan. «Mancada d’aire i d’esport», segons el nostre.
Després ve la mare: Té bona gana i una -bona llengua. No fa l’efecte de ser la mestressa de casa com la senyora Van Daan. La diferència? La senyora cuina i la mare frega.
En sisè i setè lloc: Del pare i de mi més val que no en parli gaire. El primer és el més modest de tota la taula. Sempre es fixa en primer lloc si tots els altres ja en tenen. No necessita res, el millor és per als joves. És la bondat personificada, i al seu costat s’asseu el terratrèmol de la Casa del darrere.
En Dussel: Se serveix, no mira, menja, no parla. I quan s’ha de parlar, que sigui sobre el menjar, així hi ha baralles, només presumpció. S’empassa racions enormes i mai no diu que no: tant si són bones com també si són dolentes.
Pantalons que li arriben al pit, jaqueta vermella, sabatilles negres de xarol i ulleres de carei: així se’l pot veure assegut davant del petit escriptori, eternament enfeinat, sense avançar mai, interrompent la seva tasca només per dormir la migdiada, menjar i... anar al seu lloc preferit: el vàter. Tres, quatre, cinc vegades al dia hi ha algú muntant guàrdia davant de la porta, aguantant-se, impacient, gronxant-se d’una cama a l’altra, sense poder-se aguantar. Es dóna per avisat? En absolut. D’un a dos quarts de vuit, de dos quarts d’una a la una, de les dues a un. quart de tres, de les quatre a un quart de cinc, de les sis a un quart de set i de dos quarts de dotze a les dotze. N’hi ha per apuntar-s’ho, perquè són les seves «hores fixes de sessió», de les quals no s’aparta. Tampoc no fa cas de la veu implorant a l’altre cantó de la porta, que presagia una catàstrofe imminent.