TEXT 7

I, en sortir del palau amb el darrer carregament, van trobar-se de sobte amb una dona vestida amb una mena de camisa de dormir, llarga, bruta i tan esparracada que fins ensenyava la sina, dos pits buits i caiguts que feien repugnància. Anava sola i no se la veia armada, però ells van deixar caure de seguida el cistell que duien entre tots dos i engraparen els màusers que els penjaven de l’espatlla.
La dona, com si no remarqués aquell gest amenaçador, digué una paraula, bambina, els va somriure amb una expressió entre amical i extraviada, com si ignorés que somreia, allargà una mà sarmentosa cap a l' i llavors, sense arribar a tocar-la, l’expressió li canvià, va fer mitja volta i arrencà a córrer sense dir res més.
Van seguir-la, una mica separats i amb les armes sempre a punt per si sortia algú més, però ella va saltar cap a darrera una muntanya de pedres i, en arribar-hi, ja havia desaparegut. Després la van sentir cantar.
Era en una mena de cova que feien els enderrocs, on només hi havia un jaç de robes desordenades i un bressol que ella gronxava tot cantussejant. Dins del llitet es distingien uns quants ossos; eren tan petits que devien haver pertangut a una criatura d’un parell d’anys a tot estirar.

Cap comentari: