TEXT 43


—No ens ho vam dir tot, ja?
—Potser no.
—Vas fugir com si acabessis de veure un monstre. I ho sóc! —exclamà mentre em mirava per primera vegada—. Ho sóc si voler defensar la pròpia felicitat per damunt de tot converteix una persona en un monstre.
Jo vaig mormolar, gairebé pel coll de la meva camisa:
—Després ni ens podríem mirar la cara...
Tot era molt diferent de com m’ho havia imaginat. No havia previst aquelles paraules ni que, un cop al seu davant, em sentiria com anul·lat. La sentia avançar al meu costat, em fregava el cos amb els braços, el perfum dels seus cabells m'embolcallava... Una criatura deliciosa a l'abast de la mà i, al mateix temps, tan remota com l'estrella que, d'infant, deia que era meva. Mai no ho havia estat, és clar, i potser tampoc no ho seria ella si no trobava la paraula justa, el to convenient, el gest que calia.
No havia contestat la meva observació i anàvem caminant en silenci, com dos transeünts que l'atzar ha reunit un moment i que tot seguit separarà. Ja érem prop del camp del Barcelona quan va aturar-se en sec i féu:
—Quan en tinguis prou, digues-m'ho i podré tornar cap a casa.
—Mai no en tindré prou.
—Doncs jo sí; ara!
Inicià un gest, amb la intenció de tombar-se, però aleshores, inesperadament, un llampec d'ira em galvanitzà de dalt a baix i la meva mà, ràpida, li subjectà el braç. Abans de pensar-les, les paraules se'm precipitaren a la boca.
—Tu no et mous d'aquí!
No va immutar-se. Llambregà breument els dits que la premien i preguntà:
—Per que?
—He vingut per fer-te entrar en raó, per aclarit, d'una vegada...
—No hem d'aclarir res.
—Es clar que sí. I ara mateix!
—Deixa'm anar!
—Quan vulgui!
—Em vols retenir per la força, que donem un espectacle?
—Tant me fot! —vaig cridar gairebé—. N'estic tip, tip!
Ella continuava serena, freda com un marbre dalt del seu pedestal. Escopí:
—Vés-te'n! T'odio!
Ara vaig ser jo qui es convertí en estàtua de sal. El mot, tan inesperat, em fuetejà la cara com un cop de tralla, em percudí cor endins, fins a esclafar-me'1. La ira s'evaporà com un foc d'encenalls faltat d'aliment i vaig deixar caure la mà. Vaig tombar-me.
Vaig sentir que se m'arrapava, convulsa, i els meus ulls ensopegaren amb un rostre desfet, sense rastre de bellesa, patètic.
—Perdona, perdona! No sé què em dic, no... Xavier, Xavier, perdona’m! T'estimò, t'estimo, t’estimo...
Vaig tocar-li la cara, entendrit com no recordava haver-me sentit mai, a punt de plorar. Una veu, dintre meu, m'assegurava: és teva, ben teva... La veu de cada dia va dir mentre li agafava la mà amb la meva:
—Vine.
—Sí, Xavier, sí... —Només al cap d'un moment, preguntà—: On?
—No ho sé.
Per això vam quedar-nos on érem mentre la nit devallava amb una velocitat increïble. Érem sols contra les tanques del camp, semblants a dos insectes presos en una xarxa que a poc a poc els asfixia.
—No en parlarem més—vaig dir.
Ella em va entendre, els seus ulls ho mostraven prou bé, però no assentí, no replicà.
—No en parlarem més —vaig repetir.
Va alçar la mà que tenia lliure fins a la solapa de la meva americana i féu:
—Jo vull estar amb tu.

Cap comentari: