PARTICIPACIÓ AL JOC LITERARI DE S. JORDI

Molt bé! Alguns alumnes ja han començat a participar i, a més, ho han encertat. Animeu-vos i seguiu el seu exemple. A partir del tres de maig veureu qui ha enviat comentaris.

SANT JORDI A L'IES FLIX

• Aquest curs, per celebrar Sant Jordi, hem pensat proposar-vos un petit joc. Es tracta que llegiu els textos que trobareu en les entrades següents (són els mateixos que els que estan penjats al passadís de la planta baixa de l'IES) i que endevineu quins pertanyen als llibres de lectura del vostre curs. N'hi ha de les tres llengües (català, castellà i anglès).
• 
  Hi ha 47 entrades de textos. Per veure'ls tots heu d'anar clicant a "missatges més antics". Us adonareu que comença pel text 47 i va cap enrera. El més antic que trobareu és el número 1.
• 
  Podeu clicar a l'opció comentaris que es troba al final de cada entrada i escriure quina creieu que és la solució. No oblideu posar el vostre nom en enviar-la. Recordeu que, per fer-ho, heu de clicar a publicar comentario como "otro".
• 
  No us estranyi que no surti publicat de seguida el vostre comentari. Primer deixarem una mica més d'una setmana perquè hi participi tothom que vulgui, és a dir, fins a l'1 de maig . Després, els publicarem juntament amb la solució. Així veureu qui ho havia encertat.
• 
  Esperem que us agradi i que participeu.

TEXT 47

-Ellas verán lo que hacen. Su porvenir no me preocupa en absoluto.
-A mí, sí -contesté. Y bajé la cabeza avergonzada porque no sabía qué más decir, aunque eran muchas cosas las que se me ocurrían. Los pueblos se iban muriendo porque la gente se iba. ¿Por qué ese quererse marchar? ¿Es que no podían solucionar sus cosas aquí mismo, sin huir a malvivir en las grandes ciudades, para lo que además no estaban en absoluto preparados, y seguir desde allí añorando la casa grande, la huerta y todo lo que dejaron?
-Quiero ser maestra de pueblo -repetí-. Quiero que mis chicos puedan estudiar y tener cultura. Sólo así sabrán elegir su destino. Unos se irán, lo sé, y otros se quedarán. Seguirán en la agricultura, cultivando campos, cuidando ganados, pero serán más felices de lo que son ahora, porque, al haberlo elegido, amarán su trabajo, porque habrán tenido dos opciones y se habrán quedado con la que más les atraía, ¿comprendes? Y yo tengo la esperanza de que puedo aportar algo de mí para que esto ocurra.

TEXT 46

No era un bosc gaire espès. Hi havia pins, alguna alzina i algun roure i moltes mates. Algunes, les coneixia com és ara el romaní, la farigola o el boix grèvol. D'altres es recordava que n'havia collit però no estava ben segura del seu nom. Totes tenien brots i fulles tendres perquè era el mes d'abril. Com que havia plogut feia pocs dies, la terra del bosc encara era humida i les fulles seques de l'hivern eren totes molles i embrutaven les bambes i els baixos dels pantalons del xandall [...]. Tant era embrutar-se si al capdavall trobava en Xuc. Els xandalls ja es renten!

TEXT 45

—A la Colometa la traiem de casa.
Em van prometre que, més endavant, em farien un cobert per desar les meves coses, però de moment ho vaig haver de baixar tot al pis, i si volia anar al terrat a seure una estona havia de pujar-hi la cadira. Van dir que, abans de deixar sortir els coloms del colomar, l'havien de pintar. L'un el volia verd, l'altre el volia blau, l'altre de color de xocolata. El van pintar de blau i el pintor vaig ser jo. Perquè quan el colomar va estar fet en Quimet sempre tenia feina els diumenges i em va dir que, si trigàvem massa a pintar el colomar, les pluges farien malbé la fusta. Amb l'Antoni adormit o plorant per terra, vinga pintar. Tres capes. I el dia que la pintura va ser seca vam pujar tots al terrat i vam deixar sortir els coloms a passejar pel colomar. Primer va sortir el blanc, amb els ullets vermells i les potes vermelles amb les ungles negres. Després va sortir el negre, negre de potes i gris d'ulls amb el gris dels ulls voltat d'una ratlleta fent rodona, groga. Tant l'un com l'altre van passar una bona estona mirant a totes bandes, abans de baixar. Van ajupir el cap i el van alçar unes quantes vegades, va semblar que anaven a baixar però encara s'hi van pensar una bona estona. I a l'últim, amb un esbatec d'ales, van arrencar volada; l'un va anar a parar a tocar de l'abeurador, l'altre a tocar de la menjadora. I ella, com una senyora endolada, va sacsejar el cap i les plomes del coll amb una mena d'estarrufament i ell s'hi va acostar, va obrir la cua i vinga fer la roda, volta que volta. I parrupegem i parrupegem. I en Quimet va ser el primer que va parlar, perquè tots callàvem i va dir que els coloms eren feliços.
Va dir que, quan sabrien entrar i sortir per la finestra i només per la finestra, els obriria la porta i així podrien sortir per dues bandes, però que si els obria la porta abans que s'avesessin a sortir per la finestra, només sortirien per la porta. I aleshores els va posar covadors nous perquè els covadors que havien tingut fins aleshores eren covadors deixats pel pare de l'aprenent. I quan tot estava llest en Quimet va preguntar si havia sobrat pintura blava i li vaig dir que sí i em va fer pintar la barana de la galeria. Al cap d'una setmana va dur una altra parella de coloms molt estranya, amb una mena de caputxa que els deixava sense coll i va dir que eren coloms monja. I els va dir, el Monjo i la Monja. De seguida es van barallar amb els antics que no volien gent nova i que eren els amos del colomar, però els monjos, de mica en mica, fent veure que no hi eren, acontentant-se de passar una mica de gana i de rebre algun cop d'ala, vivint pels racons, a l'últim van aconseguir que els antics s'hi acostumessin i es van fer els amos. Feien el que volien i si no ho podien fer empaitaven els altres amb la caputxa estesa. I al cap de quinze dies en Quimet va venir amb una altra parella de coloms de cua de galldindi, molt presumits: tot el dia pit enfora i cua enlaire, i aquella vegada, quan els antics van fer ous, tot va anar bé.

TEXT 44

Té la millor opinió, és el que més sap de tot. D’acord, sap moltes coses, però la seva presumpció també ha assolit alts nivells.
Madame: La veritat és que més valdria no dir-ne res. Hi ha dies, especialment quan s’acosta alguna tempesta, que més val no mirar-la a la cara. De fet, és ella la culpable de totes les discussions, però no el tema! Tots prefereixen no parlar-ne, però potser podria dir-se que ella n’és la iniciadora. Burxar, això és el que li agrada. Burxar la senyora Frank i l'Anna. Burxar la Margot i el senyor Frank no és tan fàcil.
Però ara tornem a la taula. La senyora sempre rep el que li correspon, tot i que ella de vegades pensa que no és així. Escollir per a ella les patates més petites, la peça més saborosa, el més tendre de tot, aquesta és la seva consigna. «Als altres ja els tocarà la seva part, primer vaig jo.» (Exactament així pensa ella que pensa l'Anna.) El segon és parlar, sempre que hi hagi algú escoltant, tant si l’interessa com si no, es veu que això tant se li’n dóna. La senyora Van Daan segurament pensa que a tothom l’interessa el que ella diu.
Els somriures de coqueteria, el fet de fer com si entengués de qualsevol tema, aconsellar tothom O fer-se la marassa, se suposa que deixa una bona impressió. Però si hom mira més enllà, la part bona s’acaba de seguida. En primer lloc polida, després alegre, després coqueta i de vegades una cara bonica. Aquesta és la Petronella Van Daan.
El tercer comensal: No diu gran cosa. Generalment, el jove Van Daan és molt callat i no es fa notar. Pel que fa a la seva gana: un pou sense fons que no s’omple mai. Fins i tot després del menjar més substanciós, afirma sense immutar-se que podria menjar-se’n el doble.
En quart lloc hi ha la Margot: Menja com un ocellet, no diu ni paraula. Només menja fruites i verdures. «Consentida», al parer d’en Van Daan. «Mancada d’aire i d’esport», segons el nostre.
Després ve la mare: Té bona gana i una -bona llengua. No fa l’efecte de ser la mestressa de casa com la senyora Van Daan. La diferència? La senyora cuina i la mare frega.
En sisè i setè lloc: Del pare i de mi més val que no en parli gaire. El primer és el més modest de tota la taula. Sempre es fixa en primer lloc si tots els altres ja en tenen. No necessita res, el millor és per als joves. És la bondat personificada, i al seu costat s’asseu el terratrèmol de la Casa del darrere.
En Dussel: Se serveix, no mira, menja, no parla. I quan s’ha de parlar, que sigui sobre el menjar, així hi ha baralles, només presumpció. S’empassa racions enormes i mai no diu que no: tant si són bones com també si són dolentes.
Pantalons que li arriben al pit, jaqueta vermella, sabatilles negres de xarol i ulleres de carei: així se’l pot veure assegut davant del petit escriptori, eternament enfeinat, sense avançar mai, interrompent la seva tasca només per dormir la migdiada, menjar i... anar al seu lloc preferit: el vàter. Tres, quatre, cinc vegades al dia hi ha algú muntant guàrdia davant de la porta, aguantant-se, impacient, gronxant-se d’una cama a l’altra, sense poder-se aguantar. Es dóna per avisat? En absolut. D’un a dos quarts de vuit, de dos quarts d’una a la una, de les dues a un. quart de tres, de les quatre a un quart de cinc, de les sis a un quart de set i de dos quarts de dotze a les dotze. N’hi ha per apuntar-s’ho, perquè són les seves «hores fixes de sessió», de les quals no s’aparta. Tampoc no fa cas de la veu implorant a l’altre cantó de la porta, que presagia una catàstrofe imminent.

TEXT 43

—No ens ho vam dir tot, ja?
—Potser no.
—Vas fugir com si acabessis de veure un monstre. I ho sóc! —exclamà mentre em mirava per primera vegada—. Ho sóc si voler defensar la pròpia felicitat per damunt de tot converteix una persona en un monstre.
Jo vaig mormolar, gairebé pel coll de la meva camisa:
—Després ni ens podríem mirar la cara...
Tot era molt diferent de com m’ho havia imaginat. No havia previst aquelles paraules ni que, un cop al seu davant, em sentiria com anul·lat. La sentia avançar al meu costat, em fregava el cos amb els braços, el perfum dels seus cabells m'embolcallava... Una criatura deliciosa a l'abast de la mà i, al mateix temps, tan remota com l'estrella que, d'infant, deia que era meva. Mai no ho havia estat, és clar, i potser tampoc no ho seria ella si no trobava la paraula justa, el to convenient, el gest que calia.
No havia contestat la meva observació i anàvem caminant en silenci, com dos transeünts que l'atzar ha reunit un moment i que tot seguit separarà. Ja érem prop del camp del Barcelona quan va aturar-se en sec i féu:
—Quan en tinguis prou, digues-m'ho i podré tornar cap a casa.
—Mai no en tindré prou.
—Doncs jo sí; ara!
Inicià un gest, amb la intenció de tombar-se, però aleshores, inesperadament, un llampec d'ira em galvanitzà de dalt a baix i la meva mà, ràpida, li subjectà el braç. Abans de pensar-les, les paraules se'm precipitaren a la boca.
—Tu no et mous d'aquí!
No va immutar-se. Llambregà breument els dits que la premien i preguntà:
—Per que?
—He vingut per fer-te entrar en raó, per aclarit, d'una vegada...
—No hem d'aclarir res.
—Es clar que sí. I ara mateix!
—Deixa'm anar!
—Quan vulgui!
—Em vols retenir per la força, que donem un espectacle?
—Tant me fot! —vaig cridar gairebé—. N'estic tip, tip!
Ella continuava serena, freda com un marbre dalt del seu pedestal. Escopí:
—Vés-te'n! T'odio!
Ara vaig ser jo qui es convertí en estàtua de sal. El mot, tan inesperat, em fuetejà la cara com un cop de tralla, em percudí cor endins, fins a esclafar-me'1. La ira s'evaporà com un foc d'encenalls faltat d'aliment i vaig deixar caure la mà. Vaig tombar-me.
Vaig sentir que se m'arrapava, convulsa, i els meus ulls ensopegaren amb un rostre desfet, sense rastre de bellesa, patètic.
—Perdona, perdona! No sé què em dic, no... Xavier, Xavier, perdona’m! T'estimò, t'estimo, t’estimo...
Vaig tocar-li la cara, entendrit com no recordava haver-me sentit mai, a punt de plorar. Una veu, dintre meu, m'assegurava: és teva, ben teva... La veu de cada dia va dir mentre li agafava la mà amb la meva:
—Vine.
—Sí, Xavier, sí... —Només al cap d'un moment, preguntà—: On?
—No ho sé.
Per això vam quedar-nos on érem mentre la nit devallava amb una velocitat increïble. Érem sols contra les tanques del camp, semblants a dos insectes presos en una xarxa que a poc a poc els asfixia.
—No en parlarem més—vaig dir.
Ella em va entendre, els seus ulls ho mostraven prou bé, però no assentí, no replicà.
—No en parlarem més —vaig repetir.
Va alçar la mà que tenia lliure fins a la solapa de la meva americana i féu:
—Jo vull estar amb tu.

TEXT 42

Marta. —Manelic!... Que... el dinar ja és a taula.
Manelic. — Ah, sí; el dinar. El dinar. (S'ha acostat a la taula i comença a llescar pa. Mentrestant la Mana ha anat a la llar. A part.) I que no costa gaire, no, de degollar a un home! I an ella... an ella menos!... (Se troba amb la mirada de la Marta que torna.) Si ella no em mirava! Ah! (Llença la ganiveta sobre la taula.)
marta. — Posa-te'n tu, Manelic. (Ell se'n posa; després ella. Pausa; mengen.)
manelic, a part. Qui fos golut com allà dalt! Perquè els goluts no pateixen. Si no em pot passar res per aquí dintre!
marta, baixet. —Ai, Déu meu! Ajudeu-me!
mAnelic, a part. — Pst! Que l'ajudin! (Va a enraonar i s'atura.)
marta. — Què? Digue-ho! Què anaves a dir? (Va cap an ell.)
manelic, apartant-la amb lo braç. — Res, res, apartà't!
marta. — Parla un cop a la vida! Jo t'ho demano, per...
manelic, sarcàstic. — Per qui m'ho demanes?
marta. — Per... per...
manelic. — Per ell? Per qui? (Esperant que ella diga.) I quin fàstic que em fa aquesta dona! Eh! Afarta't tu sola! (S'aixeca.) Jo me'n torno a
les meves muntanyes! (Se'n va cap a la porta.)
marta.—No, Manelic, no! I escolta'm!... I perdona'm!
manelic, molt exaltat. — Que et perdoni? Ira de Déu!... Què t'havia fet, jo? Enraona! Per què m'havies d'enganyar a mi? Per què?
marta. — Perquè no era ningú, jo! Que era sense voluntat, i obeïa! I ni t'havia mirat mai! Ni t'estimava! Ni sabia què era tenir voluntat per un altre!
manelic. — Doncs per què t'has casat amb mi, i no et vas casar amb aquell home! Digue-ho! (Rabiós sempre.) Que no ho sé jo el perquè, i em consumo, i em torno boig per saber-ho! (Corrent a ella.) Per què? Per què? Respon-me!
marta. — Ah, això no! Que tu m'avorriries encara més del que m'avorreixes!
manelic. — Avorrir-te? Matar-te hauria de fer jo, que és sols lo que mereixes!
marta. — Oh, sí, matar-me, sí; que això és lo que desitjo!
manelic. — No, no; abans anar-me'n. Anar-me'n d'aquí per sempre!
marta, rabiosa per aturar-lo. — És que no goses a parlar-me! No, no; no t'atreveixes! (Anar darrera d'ell desesperada.) Es que em tens por; me tens por, a mi! Covard! Por! Por!

TEXT 41

26 de gener
En les reduïdes dimensions de la nostra illa la mirada erosiona els objectes. Ha passat mil vegades per damunt de totes les superfícies. Parlem dels dominis del far com d'una província. Cada racó te el seu nom, cada arbre, cada pedra. Una branca de formes peculiars és immediatament batejada. I així, les distàncies transformen la seva qualitat. Algú que ens sentís es pensaria que ens referim a llocs remots, però tot el que existeix és a una passejada.
El temps també es converteix en una idea relativa. Una gota suspesa al fil d'una teranyina pot trigar segles a caure; de vegades, en canvi, parpellejo i ha transcorregut una setmana.

27 de gener
No puc evitar que la peculiar acústica del far em transmeti murmuris eròtics. Generalment en Batís escull l'última hora de la nit per començar, quan jo em retiro del balcó i del pis. Pot perllongar l'activitat dues, tres o fins i tot quatre hores. Els seus gemecs es succeeixen amb regularitat taquigràfica. Fa uns sorolls d'home assedegat que creua el desert, una agonia monòtona. De vegades penso que seria capaç de mantenir el ritme sincopat dies sencers.
Curiosa poliorgàsmia de la mascota. Puc resseguir l'excitació permanent, els espasmes que s'acceleren i el clímax que culmina l'obra. Cada minut i mig, a tot estirar, l'efervescència explota amb uns xisclets volcànics, llargs, llarguíssims, sosté el plaer vint segons sencers i, en lloc de decaure, recomença. Indiferent, en Batís l'ataca i l'ataca fins que el plaer s'extingeix amb un renec.

TEXT 40

It was a very cold night when Mrs Corney, the matron of the workhouse where [...] was born, heard a knock at the door.
There was a woman there. She said, “Old Sally is almost dead. She says she has something important to say to you before she dies.”
Mrs Corney didn’t carei f Old Sally died, but she was curious, so she went to seer her.
Old Sally held Mrs Corney’s arm. “I must tell you a secret,” she said, weakly. “Twelve years ago, I helped a pregnant woman who came to this workhouse. Moments after her baby boy was born, she died. She asked me to keep something for her son, but I stole it. It was a gold locket and inside there was information about the boy.”
“The boy’s name?” asked the matron.
“They called him [...],” replied Old Sally. “The gold locket I stole was...” But the old woman died before she finished her sentence.

TEXT 39

Dear Sir,

I Want to be your friend.
That’s why I wrote this letter.
I want to warn you that there is a gang of criminals in the area.
They are planning to steal your runaway slave tonight.
They know where you hide the slave.
I am a member of the gang, but I have become religious and I want to lead a good and honest life.

Please be careful.

Yours truly,
Unknown friend

TEXT 38

Aquella tarde me encerré en mi habitación, tirado encima de la cama; sin saber qué hacer.
Estaba bien así.
En realidad estaba bien, me sentía demasiado cansado para cualquier cosa, incluso para pensar.
No tenía ganas ni de encender el ordenador, y sabía que debía llamar a Manu para enterarme de dónde habían decidido quedar.
Aunque, ¿para qué salir?
El mundo estaba cambiando a mi alrededor y me daba la impresión de que si no me movía, de que si me quedaba encerrado en mi habitación, casi a oscuras, tratando de no pensar, todo podría detenerse.
-¿Por qué no es todo como antes?
Era una queja al aire.
Por un lado seguíamos muy interesados por los deportes, pero no nos pasábamos todo el día jugando al fútbol. Y las preguntas de la vida eran otras.
Ya no nos planteábamos: “¿Seré algún día como Rivaldo?” Ahora mis amigos tenían otras metas: “¿Cuándo podré conocer a Julia Roberts?”
¡Qué ingenuo había sido!... Durante el verano me había preocupado por mejorar mi regate, en lugar de aprender las técnicas para convertirme en un seductor. Aunque, en realidad, con mi altura, no creo que exista ninguna fórmula que haga perder la cabeza a nadie, a no ser una poción mágica.

37

Pero yo no estaba obsesionado, ni me imaginaba nada. Olía a nardos, a todas horas, en todas partes, y aquello me estaba destrozando los nervios. Finalmente, el domingo de la segunda semana de agosto, no pude más y exploté. Debían de ser las once y media de la noche. Estaba en la cama, intentando leer una novela, pero no lograba concentrarme, pues el aroma era en aquel momento tan intenso que me agobiaba. Harto de leer una y otra vez la misma línea sin enterarme de nada, cerré el libro de golpe y lo dejé sobre la mesilla de noche. Acto seguido, me senté en la cama y exclamé:
-Bueno, ¿qué quieres?
Como era de esperar, nadie contestó.
-¿No quieres nada? Entonces, ¿por qué narices estás dándome la vara todo el día con el dichoso perfume?
Silencio. Quizá fuera mi imaginación, pero me pareció que el olor a nardos se incrementaba.
-¿Qué demonios quieres que haga? -insistí- ¿Espiritismo? ¿Te pongo una vela? ¿Sacrifico una gallina en tu honor?...
Un claxon sonó en la lejanía. Luego, el ladrido de un perro.
-Vale -proseguí, haciendo un gesto envolvente con las manos-. Te invito a venir. Mueve los libros, escribe mensajes en los espejos, lo que quieras, pero haz algo de una vez.

TEXT 36

Aquel día me quedé sin más datos sobre la mujer que hacía soñar a mi padre, lo llevaba por los laberintos equívocos de la noche y les descubría el mundo de maquillajes, mentiras y cintas de vídeo. [...] estaba tan acostumbrado a las historias que se repetían de manera bastante monótona cada cierto tiempo, que había perdido la esperanza de inquietarme alguna vez. Mi padre pasaba por fases tan definidas que me las sabía de memoria.
En la primera, estaba el fascinante conocimiento de la “mujer increíble”. No sólo se enamoraba de ella, también lo hacía de su profesión, de su entorno, de todo lo que formaba parte de su vida. [...] Se volvía monotemático y, excepto el vestuario (vaqueros sempiternos, camisa desabrochada, zapato de batalla y placas militares identificativas colgando de una gruesa cadena de plata, detalle éste más bien hortera en recuerdo de sus misiones de guerra), cambiaba en todo lo demás. Como Concha se negaba a variar su estilo de cocina, era yo quien acababa conociendo restaurantes de comida vegetariana, vietnamita o francesa.
Después venía la fase mesetaria. Continuaba enamorado, pero se le comenzaba a notar aburrido y necesitado de cambio.

35

Noto mis cambios también por dentro, como si me hubiese hecho mayor. Noto que he aprendido mucho, aunque haya estado aquí sola. A veces tenía la impresión de que mientras estaba en la cama el tiempo quedaba en suspenso, y que cuando llegase este día, ya curada, regresaría a clase igual que el día en que hace dos meses dejé de ir. Dos meses pueden no parecer gran cosa, pero también pueden ser una enorme distancia, como en este caso. [...]
Soy otra persona, y veo muchas cosas de otra manera. [...] se ha acabado la hipocresía y, si somos verdaderamente amigos, no lo puedo dejar solo en estos momentos tan duros, en que parece que todo se le ha puesto en contra. Creo que las palomas acabarán siendo también buenas amigas mías, porque pienso visitarlo siempre que tenga un rato libre.
Y veo también de otra manera a mis padres. Por una parte, ha sido bonito permanecer en casa tanto tiempo, y me ha servido para entenderlos un poco mejor. Ver, por ejemplo, a mi padre en casa todas las mañanas, y poder hablar con él de forma distinta, tranquilamente. Antes, al regresar de la escuela, sólo veía la comida en la mesa, sabía que la había hecho él, pero no le daba más importancia. Ahora, durante estos días, he visto sus idas y venidas, del cuarto de trabajo a la cocina, desviándose por mi habitación cuando podía, en un intento de que no me sintiese sola. Y estas tardes tan largas han servido para que mi madre y yo hablásemos como amigas de muchas cosas. No sé, valoro todo de un modo diferente y creo que los quiero mucho más.

34

-Bona tarda! -l'ha saludat amb una reverència-. Els que vénen a jugar et saluden!
L'habitació d'en [...] és el caos personificat. No solament no es fa mai el llit ni endreça la roba, la neta i la bruta, sinó que tot el terra és un escampall de compactes, formatadors, compactes de làser, joguines, pesos de gimnàs, eines, fitxes, sabates, pilotes, restes de menjar, gots, plats, capses i capsetes de tota mena. D'una manotada ha tirat a terra tot el que hi havia a sobre de dues cadires amb rodes i m'ha convidat a seure. Hem apropat les cadires, i abans de prémer la icona directament a la pantalla, en [...] ha fet moure els dits com faria un metge abans d'operar un pacient. “Som-hi, doncs”, ha murmurat, i tot seguit ha vocalitzat la contrasenya per accedir al programa. Mentre s'anaven obrint les pantalles de presentació, benvinguda i instruccions per a jugadors novells, en [...] ha buscat els auriculars entre el munt d'andròmines que hi havia sobre la taula i ens els hem col·locat a les orelles.
-Continuem l'experiència d'ahir?
-OK.
“Wellcome to the [...]perience”, ha murmurat una veu molt suggeridora a les meves orelles. I a continuació la música característica, les pampallugues a la pantalla... i ja som... dins...
En [...] despenja l'auricular del telèfon que sona amb insistència.
-Agència de detectius [...], digueu.
La veu que sent li resulta coneguda: és la de l'inspector en cap del departament de policia de Roses.
-Què hi ha de nou, inspector?
-Ha aparegut un altre vell, [...]. Us hi hauríeu d'acostar de seguida.

33

CANTO LA LLUITA

Cavaller d’un corser
qual crinera és de flames
só jo l’incendiari de mots d’adolescent
Blasmo els déus a ple vol:
l’arraulit bestiari
tem el fuet del meu cant!
I he maridat la lluna...
(Però no dormo amb Ella si el filisteu governa els meus
domenys)

32

M’estimaria més que no fumessis, ja ho saps. Però reconec que ets lliure de fer-ho. Les dones, qui les detura?... És curiós que quan volen ser originals, personals, només se’l acut una cosa: imitar els homes: cabells curts, pantalons, anar amb moto, fer de metge, escriure novel·les... i fumar infatigablement!

TEXT 31

En dies d’enramada les noies gaudeixen de la facultat de triar i convidar llurs balladors, i no solen pas gastar camàndules, com els homes, ni troben del cas repelar voluntàriament com fan ells moltes vegades. La música les enardeix de seguida, de seguida escullen el parió que els convé, i apa, que l’hora és curta. Són llurs dies. Ballen les solteres, ballen les casades, ballen les joves, ballen les velles; i, si no voleu exposar-vos a que us empaiti alguna harpia que no hagi trobat amb qui agafar-se, cal que us aplaqueu a les parets de les cases fins a desaparèixer darrere del ramatge que les adornen.

TEXT 30

Em vaig despertar molt d’hora. La iaia ja havia preparat el te amb menta i ho havia deixat sobre la taula de fusta del pati de la casa gran; havia torrat el pa i escombrava l’altre costat del pati. Em vaig quedar a la porta de la cuina i me la vaig mirar durant força estona. La iaia no havia canviat gens. De sobte em van venir al cap uns records molt agradables: recordava quan la iaia m’ajudava a pujar sobre la burra per anar al pou a buscar aigua. Em deia que jo era molt petita per anar a peu, ja que havíem de caminar com a mínim un quilòmetre fins al nostre destí i, a més, hi havia moltes pedres que em podien fer mal als peus.

TEXT 29

He corregut cap a la finestra de la biblioteca. A través de la persiana he vist les dues ombres que avançaven en direcció a la porta del fons, la que dóna al passadís on hi ha l’habitació dels hostes. Al cap d’un instant he vist que el Roberto sortia de l’habitació. Semblava que no s’adonava del perill. Anava en pijama i es protegia els ulls enlluernats per la llanterna d’un dels intrusos, posant-se la mà plana damunt del front, fent de visera. L’altre ha alçat la mà amb alguna cosa metàl·lica que brillava i s’ha sentit un cop sec, seguit d’una trencadissa de vidres i un xiscle esqueixat. He vist un embalum a terra, al mig del passadís buit en la penombra.

TEXT 28

L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “Sí, senyor” i “bones tardes”.
La gent se l'estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.

TEXT 27

Estàvem tan curts d'efectius humans que a bord havíem d'ajudar tots, llevat del capità, estirat damunt una màrfega a popa i que anava donant les ordres, ja que, tot i estar força recuperat, li calia encara estar-se immòbil. Enfilàrem el rumb del més proper port de l'Amèrica del Sud, perquè no ens volíem arriscar a retornar a casa sense mariners de recanvi; i tan ben fet, car tal com anaren les coses, amb vents bufetejadors i un parell de temporals, fins i tot abans d'arribar a l'esmentat port ja estàvem esgotats.
Fou un capvespre que ancoràrem en un esplèndid golf molt tancat, i immediatament ens envoltaren tot de bots plens de negres, indis mexicans i mestissos, que venien fruites i verdures i ens oferien de recollir del fons de l'aigua les monedes que els llancéssim. La visió de tants rostres alegres (especialment els negres), el gust de les fruites tropicals i, sobretot, els llums que començaven a brillar a la ciutat mostraven un màgic contrast amb el nostre sangonent i ombrívol sojorn a l'illa; i el doctor i el cavaller, portant-me amb ells, desembarcaren per passar en terra la primera part de la nit. Allí trobaren el capità d'un vaixell de guerra anglès, començaren a enraonar tots, pujàrem a bord del seu navili i, en resum, ens ho passàrem tan bé que ja érem a l'alba quan arribàrem a la Hispaniola.
Ben Gunn, sol, era a coberta i, tan bon punt pujàrem a bord, començà, amb tot de contorsions estranyíssimes, a fer-nos una confessió. Silver havia fugit, Ben Gunn havia fet els ulls grossos en veure'l escapar en un petit bot unes hores abans, i ara ens assegurà que havia obrat així per preservar les nostres vides, que segurament haurien perillat si ''aquell home amb una sola cama hagués continuat a bord''. Però això no era tot. El cuiner de bord no se n'havia anat amb les mans buides. Havia fet un forat en una de les mampares quan ningú no el veia i n'havia tret un sac de monedes, amb un valor aproximat de tres o quatre-centes guinees, que li havia de fer servei en les seves futures aventures.
Imagino que tots ens alegràrem de veure'ns tan fàcilment lliures d'ell.
Per fer-ho curt, doncs, contractàrem alguns mariners, i vam fer una bona travessia de retorn; la Hispaniola arribà a Bristol al moment que el senyor Blandly començava a pensar a enviar el vaixell de socors. Només cinc homes dels que havien salpat d'anada tornaren. ''La beguda i el diable s'endugueren la resta'', com a venjança; tot i que, si haig de confessar-ho, no ens trobàrem en tan mala situació com un altre vaixell del qual es cantava:
''I només, dels tripulants, un home viu,
i això que en salparen setanta-cinc.''
Cadascú de nosaltres rebé una bona part del tresor i en féu l'ús o l'abús que, segons la pròpia naturalesa, volgué. El capità Smollett avui està retirat del servei. Gray no solament estalvià el seu diner, sinó que, pel desig de millorar de posició, estudià també la professió; i ara és pilot i propietari parcial d'un bell veler de tres pals; a més, casat, i pare de família. Pel que fa a Ben Gunn, li tocaren mil lliures, les quals dilapidà en tres setmanes, o per ser més exactes, en dinou dies, perquè el que feia vint ja estava captant pels carrers. Més tard li assignaren una porteria a guardar, exactament com havia temut quan era a l'illa; i avui encara viu, convertit en el blanc dels nois del poble i en un notable cantor els diumenges i dies festius a missa.
De Silver no n'hem sentit a dir res més. Aquell formidable home de mar d'una sola cama ha desaparegut de la meva vida, però sospito que ha retrobat Ia seva vella negra, i potser viu pròsperament amb ella i el capità Flint. Hem de suposar que és així, car Ies seves probabilitats de prosperitat en una altra vida són molt escasses.
La barra de plata i Ies armes encara són, pel que sé, on Flint Ies enterrà; i pel que a mi fa, poden quedar-s'hi. Ni parells de bous ni eixàrcies no em tornarien pas altra vegada en aqueIla maleïda illa; i en els pitjors somnis que tinc, de vegades, escolto Ies ones com s'estavellen contra Ies seves costes o, quan m'incorporo sobresaltat al llit, sento Ia veu aspra del capità Flint que em martelleja les oïdes: ''Peces de vuit! Peces de vuit!”

TEXT 26

All ________ are afraid of ___________. Now they ran, with shouts of 'It's __________' Run! Run!'
Then _________ opened his mouth for the first time and spoke one long hissing word. The _________ were suddenly silent and still, and nothing moved in the city.
__________ pulled himself out of the tank. 'Get the man-cub out and let us go,' he said. 'I can't fight any more. And the __________ will attack us again.'
They will not move until I tell them to move,' said __________.
'We must thank you, __________. We could not do it without you,' said __________.
'I am happy to help. Where is the man-cub?' said ___________.
'Here! In this room, but I cannot get out.'
'Take him away,' called the snakes around ___________. 'He dances around too much and he will stand on us.'
'Stand back, man-cub,' said _________. 'I will break the wall.'
With two metres of his heavy body off the ground, __________ hit the wall very hard, five or six times. A hole opened, and __________ jumped quickly through it. He ran and put his arms around __________ and __________.
'Are you hurt?' asked ____________.
'Not much,' said _________, 'but the _________ have hurt you badly, my friends.'
'It is nothing,' said __________. 'But you must thank __________. He has done much for you tonight.'
___________ turned and saw the head of the great python.
'So this is the man-cub,' said ___________. 'He is like the ___________, but not the same. Be careful, man-cub, that I do not make a mistake when I am hunting ___________.'
'We are of one blood, you and I,'____________ answered. 'You have given me my life tonight. When I kill, it will be f or you if you are hungry.'
'Well spoken,' said ___________.
'You are brave, young man,' said __________, [...]

TEXT 25

La balanguera misteriosa,
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil
Com una parca bé cavil.la,
teixint la tela per demà.

La balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

Girant la ullada cap enrere
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.

La balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

Quan la parella ve de noces,
ja veu i compta ses minyons;
veu com davallen a les fosses
els que ara viuen il.lusions,
els que a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar.
La balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

Bellugant l'aspi el fil cabdella,
de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquil.la,
destria l'auba que vindrà.

La balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

De tradicions i d'esperances
tix la senyera del jovent,
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d'or i argent
de la infantesa qui s'enfila,
de la vellura qui se'n va.

La balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

TEXT 24

Quan l'emperador deia totes aquelles paraules, les orelles de Tirant se les van escoltar ben atentament, però els ulls, per Ia seva part, només contemplaven la bellesa de Carmesina. I com que feia molta calor, ja que les finestres havien estat tancades per llarg temps, la princesa portava la camisa mig descordada i mostrava els dos pits com dues pomes del paradís que semblaven de cristall. Aquestes van hipnotitzar els ulls de Tirant, i els van donar entrada amb tal empenta que no van saber trobar la porta per on sortir, i es van trobar empresonats per sempre sota el poder d'una persona lliure fins que la mort els va separar. Però us puc dir, certament, que els ulls de Tirant mai no havien rebut un aliment com aquell; que, per més honors i consolacions que hagués vist, aquell de la Infanta va ser el més fort.
L' emperador va agafar de la mà la seva filla Carmesina i Ia treure fora d'aquella cambra. El capità va agafar del braç l'emperadriu i tots quatre van entrar en una altra estança molt ben guarnida de paraments on s'explicaven les històries dels següents amors:
De Floris i de Blancaflor, de Tisbe i Píram, d'Eneas i de Dido, de Tristany i d'lsolda, i de la reina Ginebra i de Lancelot, i de molts altres; i tots aquells amors eren pintats d'una manera molt subtil i artificial. Llavors Tirant va dir a Ricard:
-Mai no hauria cregut que en aquesta terra hi hagués coses tan admirables com les que veig.
Això ho deia més per la bellesa de la Infanta, però aquell no ho va entendre així.
Tirant va demanar llicència a tothom i se'n va anar a la posada. Va entrar a la seva cambra i va posar el cap sobre un coixí, als peus del llit. No va passar gaire estona que li van anar a dir si volia dinar. Tirant va dir que no, que li feia mal el cap. Però ell estava ferit d'aquella passió que a molts enganya. Diafebus, quan veié que Tirant no sortia, va entrar a l'habitació i li va dir:
-Senyor capità, us prego que, pel meu amor, em digueu quin és el vostre mal, ja que si jo us puc donar algun remei ho faré amb molt bona voluntat.
-Cosí meu -va dir Tirant-, no us inquieteu pel mal que ara m'ha vingut. A mi em sembla que només es tracta del mal de mar,que m'ha deixat baldat.
-Oh, capità! A mi, que de tots els mals que heu tingut, n'he estat l'arxiu, ara voleu amagar-me el que us passa? Ara, per tan poca cosa, em bandegeu dels vostres secrets? Digueu-m'ho, us ho demano, no em vulgueu amagar res que us faci sofrir.
-No em turmenteu més -va dir Tirant-, que mai no he sentit un mal tan gran com el que ara sento, que ben aviat em portarà a una mort miserable o una glòria reposada si la sort no m'és contrària, ja que la finalitat de totes aquestes coses és el dolor, a causa que l'amor comporta amargor.
I després de dir això, es va girar de l'altra part; tenia vergonya i no gosava mirar Diafebus a la cara; i de la boca no li pogué sortir cap més altra paraula que la que va dir:
-Estimo.
Tan bon punt ho acabà de dir, els seus ulls van començar a destil.lar llàgrimes mesclades amb sanglots i sospirs. Diafebus, veient el comportament vergonyós del seu cosí, va comprendre'n la causa ràpidament: Tirant sempre havia escridassat tots els del seu llinatge, i fins i tot aquells amb qui tenia amistat, si mai havien parlat d'amors. La seva resposta sempre havia estat:
<>; d'aquesta manera sempre s'havia burlat de tothom.
-Ara veig- va dir Diafebus- que heu caigut en el llaç de l’amor, al qual ningú es pot resistir ni amb tota la força humana!

TEXT 23

Feia ben bé quatre setmanes que havia començat l'escola i el Gerard estava agradablement sorprès que el Bruce, el Kevin i el Russell l'haguessin deixat tan tranquil. Va arribar a pensar que potser s'havien atipat de fer-li la guitza. El Gerard s'equivocava, però. Tot plegat havia estat, tan sols, una treva. Un cop passada la novetat de l'inici de curs, la colla va tornar als seus mals hàbits. Provocar i molestar el Gerard era un dels preferits.
Aquell matí plovia i davant de l'escola s'havia creat l'habitual enrenou de cotxes i de gent amb paraigües. Un cop van baixar del cotxe, l'Amy i el Gerard van intentar d'obrir-se pas entre la gentada. El noi anava vigilant que la seva germaneta no es quedés enrere mentre es dirigien cap a l'entrada de l'escola. No es va adonar que la colla del Bruce els seguien. Però, malgrat tot, no es va sorprendre galre quan va sentlr que algú crldava, darrere seu:
-Mireu qui tenim aquí! El Gerard fent de mainadera.
-Què, Gerard, t'ho passes bé? Ja has fet tota la feina de casa?
El noi ja sabia qui eren. No es va girar, però. Va continuar caminant amb l'Amy, sense fer-ne cas.
Abans d'arribar a l'entrada es va trobar la Marsha, que baixava de l'autobús escolar. La noia va veure que el Bruce i la seva colla seguien el Gerard. Es va imaginar que tenien ganes de gresca.
-Que no el podeu deixar tranquil! -va exclamar i, sense esperar que diguessin res més, es va girar d'esquena i es va posar a caminar al costat del Gerard i l'Amy.
-Oh, pobret Gerard! Una noia l'ha de defensar...
-Què faria, pobret, sense la Marsha? -van continuar mofant-se'n els tres nois.

Sota el paraigua, i malgrat la fredor d'aquell matí plujós, el Gerard va notar que se li encenia la cara. Es va mossegar els llavis i va mirar de reüll la Marsha. La noia no va dir res, però li va fer que no amb el cap, com volent dissuadir-lo de cap acció.
Van deixar l'Amy a la seva aula i van pujar cap al segon pis. El Bruce i els altres no els havien seguit, però no hi havia cap dubte que els trobarien a la classe.
Quan el Gerard i la Marsha van entrar, ells ja hi eren. El noi no els va dir res, però els va llençar una mirada inquisidora, barreja de ràbia, odi i impotència. Mentre s'asseia al seu lloc va sentir que continuaven xiuxiuejant, burletes, darrere seu. Per sort, aquell matí, era al senyor Harris qui els havia de fer classe d'història. Era un professor molt estricte i seriós; fins i tot el Bruce, el Kevin i el Russell havien après que amb ell valia més comportar-se correctament. Això va permetre al Gerard relaxar-se i concentrar-se en les explicacions. A més, la història era l'assignatura que més Ii agradava i fins ara havia aconseguit treure molt bones notes pels seus treballs.
Aquesta pausa obligada va fer que Ia colla perdés l'interès pel Gerard, si més no per aquell dia.
En acabar Ies classes encara plovia i a Ia sortida es va crear el mateix enrenou que al matí. L’Amy, ben tapada amb el seu impermeable groc, s'aixoplugava sota el paraigua del seu germà, mentre s'encaminaven a l'autobús escolar que els acostaria a casa. Van trobar Ia Marsha, que ja els esperava.
-Va tot bé, Gerard? -va preguntar Ia noia-. No t'has tornat a trobar aquella colla de galifardeus?
-No, amb tanta gentada i tants paraigües no els he ni vist -va dir el Gerard.
-Millor. Molt millor -va afirmar Ia Marsha.

TEXT 22

When we reached the cave, _________ guarded the prisoners. ________ and I talked outside.
"We must capture ________ and _________," I said. "And we must make a plan to take control of the ship. How many men are on board?"
"Thirty-six," said the captain. "Some of them will fight against us."
It was late in the afternoon. I looked towards the shore. "Look, I can see __________ and ____________ ," I said. The two men were on the beach near the boat. ____________ had a bottle of rum in his hand.
"They're drunk!" _________ said.
"Let's go down to the beach," I said. _________ , Smith and ________ followed me. We hid near _________ and ___________.
Suddenly, _____________ shouted, "The prisoners aren't here!"
"We don't need them," said __________. "Forget about them. Let's return to the ship."
As they walked towards the small boat, ____________ shouted, "Oh, no! The tide went out! Our boat's stuck in the sand!"
They tried to push the boat into the water, but it didn't move.
The two men sat down. "We'll have to wait until the tide comes in," ________ said. "Perhaps the others will return."
The captain said quietly, "We must capture them before the tide comes in."
I knew he was right, and I tried to think fast. Suddenly, I had an idea. I explained it to the captain.
"It's an excellent idea," he said. "Let's go and tell the others."
At the cave, all the prisoners agreed to help us. Then I explained my plan to everyone. "Tom and John have guns, and they are dangerous," I said. "My plan is to separate them so it will be easier to capture them. We'll divide into two groups. One group will go with _________ and _________; the other group will go with ___________ and me. Each group will walk in a different direction, and shout to ____________ and ____________. I hope that they'11 separate when they follow the sound of our voices. We must move quickly. Let's go!"

TEXT 21

En los ratos que estaba ocioso, que eran los más del año, este nuestro hidalgo se dedicaba a leer libros de caballerías con tanta afición y gusto, que olvidó el ejercicio de la caza y la administración de su hacienda. Y a tanto llego su desatino, que vendió algunas tierras de sembradura para comprar aquellos libros. Los que mas le entusiasmaban eran los de Feliciano de Silva, sobre todo cuando leía pasajes con desafíos y requiebros como éste: "La razón de la sinrazón que a mi razón se hace, de tal manera mi razón enflaquece, que con razón me quejo de la vuestra fermosura". El pobre Caballero perdía el juicio por desentrañarles el sentido, que en verdad no se lo sacará el mismo Aristóteles si resucitase sólo para ello.

TEXT 20

El pobre manteado daba tantas voces que llegaron a oídos de su amo, el cual creyó que una nueva aventura se le avecinaba hasta que reconoció los gritos de su escudero. Entonces volvió riendas y con torpe galopar llegó a la venta, pero, al encontrarla cerrada, la rodeó para ver si hallaba otra entrada. Fue entonces cuando por encima de la pared del corral, que no era muy alta, vio subir y bajar a su escudero por el aire con mucha gracia y rapidez. Probó desde el caballo a subir a lo alto de la tapia para saltar al patio, pero estaba tan molido y quebrantado que no pudo ni apearse, así que empezó a lanzar tantas injurias y palabras ofensivas contra los manteadores, que no se pueden escribir. Éstos no dejaban de reír, [...]

TEXT 19

Llegó la noche, y con ella el momento determinado para la llegada del famoso caballo Clavileño, [...] Pero veis aquí que de pronto entraron por el jardín cuatro salvajes, vestidos de verde yedra, que traían a hombros un gran caballo de madera. Lo dejaron en el suelo y uno de los salvajes dijo:
-Suba sobre esta máquina el que tenga animo para ello.
-Yo no subo aquí - [...]
-Y ocupé las ancas el escudero -añadió el salvaje-. No hay más que torcer esta clavija que tiene Clavileño en el cuello y el los llevará por los aires a donde los espera Malambruno. Pero para que la altura no les cause mareos, los jinetes deben taparse los ojos hasta que el caballo relinche, que será señal de haber dado fin a su viaje. [...]

TEXT 18

These are my New Year's resolutions. I promise that:

1. I will help blind people to cross the road.
2. I will hang my trousers up.
3. I will put my tapes back in their covers.
4. I will not start smoking.
5. I will stop squeezing the spots on my face.
6. I will be nice to the dog.
7. I will help the poor.
8. After hearing the terrible noises downstairs last night, I
promise never to drink alcohol.

What bad luck! I'm starting the new year with a spot on my chin! [...]

I feel terrible today. It's because my mother was singing loudly at 2 a.m. What a mother! I think my parents are alcoholics. Next year I could be in a children's home.
The dog broke the model ship that my father spent three months building. He was really angry.
The spot on my chin is bigger. It's because my mother doesn't know about vitamins. [...]

My father is ill. Probably because he doesn't get any vitamins. My mother can't see the spot on my chin. The dog ran away and I broke the stereo. Today was not a good day. [...]

Nigel, my friend, came to visit on his new bike. It's got a water bottle, a speedometer, a yellow saddle and thin wheels. I’ d love a bike like that. I'd go all over the country.
Surely my spot can't get any bigger!
I found a word in my dictionary to describe my father. Hypochondriac! He's still ill in bed.
We found the dog. [...]

Now my mother is ill. I have to look after both of them. I have been running up and down the stairs all day. I cooked them eggs and beans and pudding. They must be very ill because they didn't eat any of it. I gave it to the dog. I have decided not to become a doctor. [...]

Now the dog is ill. The vet took it away. Mr Lucas from next door came to visit my parents.
He gave my mother some flowers. [...]

I went to visit the dog. It has had an operation. The vet showed me a plastic bag with lots of disgusting things in it. He had taken them out of the dog. There were even plastic pirates from my father's model ship.
Mr Lucas came to see my mother again. When he left, my father shouted at my mother. He made her cry. I made her a cup of tea. This made her cry too. You can't please some people.
My spot is still there. [...]

My father is back at work. Thank God! I don't know how my mother stands him. Mr Lucas came to see if my mother needed any help in the house. He is very kind. Mrs Lucas was cleaning all the windows in their house. She looked very tired.

TEXT 17

At the end of the evening, _________ walks home through the fields. It's very dark in the fields. Snow covers all the trees and __________ thinks that the white trees are ghosts. He hears the noise of the wind in the trees and he imagines that ghosts and witches are following him and calling him. ___________ is very frightened!
One day, __________ is talking to his students:
- There are many stories about ghosts in Sleepy Hollow. The ghosts come with the wind. [...]

"Please tell us a ghost story!" a girl says.
"OK," says __________. "This story is about a cruel ghost. The ghost hasn't got a head and he always rides a black horse."
_________ opens a big book and he begins to read. He speaks loudly because the wind is making a lot of noise.

TEXT 16

EL VIAJE DEFINITIVO


... Y yo me iré. Y se quedaran los pájaros
cantando;
y se quedará mi huerto, con su verde árbol
y con su pozo blanco.

Todas las tardes, el cielo será azul y plácido;
y tocaran, como esta tarde están tocando,
las campanas del campanario.

Se morirán aquellos que me amaron
y el pueblo se tiara nuevo cada año;
y en el rincón aquel de mi huerto florido y encalado
mi espíritu errará, nostálgico...

Y yo me iré; y estaré solo, sin hogar, sin árbol
verde, sin pozo blanco,
sin cielo azul y plácido ...
Y se quedaran los pájaros cantando.

TEXT 15

A week later, trial started. Everybody
went to watch the trial. This was the first murder in the town. Everybody knew Dr Robinson and Muff Potter and wanted to see the trial. ________ went, and ________ and went, too.
"________" said the lawyer. "Is this your knife?"
"Yes," said _________.
"Somebody killed Dr Robinson with this knife," said the lawyer.
"Yes, I know," answered Muff.
The lawyer asked another man some questions.
"Mr Smith," said the lawyer. "What did you see that night?"
"I saw . There was blood on his clothes.
There was blood on his hands, too."
"Muff," said the lawyer. "Is this true?"
was guilty. The
"Yes," said _________.
"Why did you have blood on your clothes and hands?" asked the lawyer.
"I don't know," answered Muff.
"I think you killed ," said the lawyer.
Everybody was sure that judge was sure, too.
"Have you got anything to say, Muff?" the judge asked.
"No," said ________.
Then the lawyer said, "I want to call ."
Everybody turned and looked at ________. _________was very scared when he walked to the chair.

TEXT 14

¡AMOR!

Todas las rosas son la misma rosa,
¡amor!, la única rosa
y todo queda contenido en ella,
breve imajen del mundo,
¡amor!, la única rosa.

TEXT 13

After five minutes, the green smoke disappears. opens the box and looks around. She's in the desert and there's lots of sand. The sky is blue and the sun is shining. is hot. She sees some pyramids. The pyramids are very big. Next to the pyramids, there are lots of people and camels. The people are working very hard. They're building a pyramid. They're carrying heavy bricks and they're tired.
Suddenly, a soldier takes 's arm. [...]

"I'm tired," thinks the golden bird. "I want to go to sleep."
The golden bird's eyes close slowly. When the bird is sleeping, walks quietly towards the box on the table. She opens the box very slowly. Inside the box is a big papyrus manuscript. The manuscript is very old. takes the manuscript, and walks quietly out of the room with Amiris.

TEXT 12

'__________,' I said, 'I must tell you that I'm as unhappy as you ever wanted me to be. I've discovered who has been paying for my education. Now I know I shall never be rich, or important. I cannot tell you any more. It isn't my secret, but another person's.' I stopped, considering what to say next.
'Go on,' said , looking interested.
'I thought it was you,. ..' And you encouraged me in my mistake!'
'Why should I be kind to anybody after all I’ve suffered!' cried angrily.
'Yes, you're right,' I said quickly, to calm her. 'But you also encouraged your relations to think I would inherit some of your fortune.'
'Why shouldn't I?' she cried wildly.
'But and his son are different. They aren't selfish or greedy, they're generous and honest. I want you to know that.'
She looked carefully at me. 'What do you want for them?'
'I'm asking for money,' I replied, my cheeks red. 'I would like you to help my friend become a partner in his company. I started paying for this myself two years ago - and I want to keep it a secret from him - but now I find I can't continue the payments. I can't explain why. It's part of the other person's secret.'
looked at the fire, and then at me again.
'What else?' she asked.
Turning to , I tried to control my trembling voice. 'You know I love you ,' I said. 'I have loved you long and dearly.' She shook her head.
'I know, I know I have no hope of ever marrying you, But I have loved you ever since I first saw you in this house. It was cruel of to encourage me to hope, but I don't think she meant to be unkind.'
'What you say,' said very calmly, 'doesn't touch my heart. I can't feel love as you do. And I've warned you of this. Haven't I?'
'Yes,' I answered miserably, 'but I couldn't believe it.'
'It's the way I've been brought up.'
' , Bentley Drummle is in town here. You go riding with him, don't you? Is he having dinner with you tonight?'
'It is all true,' she answered, a little surprised.
'You cannot love him, !' I cried.
'Didn't you listen? I can never love anyone!' And then she added, 'But why not tell you the truth? I'm going to marry him.'
I covered my face with my hands. After a moment I lifted my head and cried, 'Don't throw yourself away on an animal like him! Even if you won't marry me, there must be others who love you. Any of them would be a thousand times better than Drummle!'
'I can't marry a man who expects me to love him. So Drummle will do well enough as my husband. You will soon forget me.'
'Never, ! You are part of myself...

TEXT 11

José Arcadio Buendía no logró descifrar el sueño de las casas con paredes de espejo hasta el día en que conoció el hielo. Entonces creyó entender su profundo significado. Pensó que en un futuro próximo podrían fabricarse bloques de hielo en gran escala, a partir de un material tan cotidiano como el agua, y construir con ellos las nuevas casas de la aldea. Macondo dejaría de ser un lugar ardiente, cuyas bisagras y aldabas se torcían de calor, para convertirse en una ciudad invernal. Si no perseveró en sus tentativas de construir una fábrica de hielo, fue porque entonces estaba positivamente entusiasmado con la educación de sus hijos, en especial la de Aureliano, que había revelado desde el primer momento una rara intuición alquímica. El laboratorio había sido desempolvado. [...]

Se quedaron con ella porque no había mas remedio. Decidieron llamarla Rebeca, que de acuerdo con la carta era el nombre de su madre, porque Aureliano la paciencia de leer frente a ella todo el santoral y no logró que reaccionara con ningún nombre. Como en aquel tiempo no había cementerio en Macondo, pues hasta entonces no había muerto nadie, conservaron el talego con los huesos en espera de hubiera un lugar digno para sepultarlos, y durante mucho tiempo estorbaron por todas partes y se les encontraba donde menos se suponía, siempre con cloqueante cacareo de gallina clueca. Paso mucho tiempo antes de que Rebeca se incorporara a la vida familiar. Se sentaba en el mecedorcito a chuparse el dedo en el rincón mas apartado de la casa. Nada le llamaba la atención, salvo la música de los relojes, que cada media hora buscaba con ojos asustados, como si esperara encontrarla en algún lugar del aire. No lograron que comiera en varios días. Nadie entendía cómo no se había muerto de hambre, hasta que los indígenas, que se daban cuenta de todo porque recorrían la casa sin cesar con sus pies sigilosos, descubrieron que a Rebeca solo le gustaba comer la tierra húmeda del patio y las tortas de cal que arrancaba de las paredes con las uñas.

TEXT 10

Al principio yo me quedé muy tranquilo con su respuesta, pero luego me di cuenta de que aquello podía significar cualquier cosa, porque una cuerda podía medir lo que tu quisieras. Todo dependía de lo larga o lo corta que para ti fuera esa cuerda.
Nunca se lo he dicho a mi padre, pero ahora, cuando no sé qué hacer o cuando no sé qué decisión tomar o cuando me hago alguna pregunta que no sé cómo responderme, pienso en la longitud de esa cuerda y me siento mejor.
No mucho mejor.
Pero sí un poco. [...]

En ese momento, dejo de pensar en presente y trato de imaginar cómo serán las cosas en el futuro, cuan-do el tiempo haya pasado por ellas.
Me pregunto qué aspecto tendrá este mismo lugar durante el invierno. Imagino el césped endurecido, descolorido; las hamacas amontonadas y olvidadas en cualquier rincón, encajadas unas encima de otras. Si me concentro un poco, veo la piscina vacía, con el suelo sucio y encharcado, lleno de hojas caídas. Es una visión triste, pero hay algo en ella que me tranquiliza, no sé cómo explicarlo. [...]

Si la chica que más te gusta te llama y queda contigo para pedirte un favor, pero va y aprovecha la oportunidad para que te enteres de quién es su novio, entonces está claro que, si no quieres quedar como un tonto, tienes que ser el primero en marcharte, como si tuvieras mucha prisa por llegar a cualquier otra parte.

TEXT 9

And I was right. Hindley warned that he must never speak to again, or he would be sent away from and it was decided that would be taught to behave like a young lady.
She stayed with the Linton family at Thrushcross Grange for five weeks, until Christmas. By that time her leg was fine, and her manners were much better than before. Frances Earnshaw visited her often, bringing her pretty dresses to wear, and persuading her to take care of her appearance, so that when she finally came home after her long absence, she almost seemed a different person. Instead of a wild, hatless girl, we saw a beautiful, carefully dressed young lady.
When she had greeted all of us, she asked for .
“Come forward, “ called Hindley. “You may welcome home, like the other servants.”
___________ was used to being outside all day, and had not bothered to wash or change his clothes. His face and hands were black with dirt. In spite of this, was very glad to see him and rushed up to kiss him. Then she laughed.
“How funny and black and cross you look! But that's because I'm used to Edgar and Isabella, who are always so clean and tidy. Well, , have you forgotten me?”
But, ashamed and proud, the boy said nothing, until suddenly his feelings were too much for him.
“I won't stay to be laughed at!” he cried, and was about to run away, when caught hold of his hand.
“Why are you angry, ? You ... you just look a bit strange, that's all. You're so dirty!”
She looked worriedly at her hands, and her new dress.
“You needn't have touched me!” he said, pulling away his hand. “I like being dirty, and I'm going to be dirty!”
As he ran miserably out of the room, Hindley and his wife laughed loudly, delighted that their plan to separate the two young people seemed to be succeeding.
The next day was Christmas Day. Edgar and Isabella Linton had been invited to lunch, and their mother had agreed, on condition that her darlings were kept carefully apart from “that wicked boy”. I felt sorry for poor , and while the Earnshaws were at church, I helped him wash and dress in clean clothes.
“You're too proud,” I scolded him as I brushed his black hair. “You should think how sad ______ is when you can't be together. And don't be jealous of Edgar Linton!”
“I wish I had blue eyes and fair hair like him! I wish I behaved well, and was going to inherit a fortune!”
“He has none of your intelligence or character! And if you have a good heart, you'll have a handsome face. Who knows who your parents were? Perhaps a king and queen, far more important than the Lintons!”
In this way I encouraged to have more confidence in himself. But when the Earnshaws and the Lintons arrived back from church, the first thing Hindley did was shout at “Get out of my sight, until we've finished eating! I’ll pull that long hair of yours if you don't obey me at once!”
'It z's long,' said Edgar. Tm surprised he can see anything.'
This was too much for . He looked desperately around for a weapon, picked up a bowl of hot soup and threw it at Edgar, who started screaming. Hindley immediately took hold of and pushed him upstairs.
“I’m sure Hindley's going to hit him!” cried . 'I hate it when is punished!”

TEXT 8

EL POEMA

¡No le toques ya más,
Que así es la rosa!

TEXT 7

I, en sortir del palau amb el darrer carregament, van trobar-se de sobte amb una dona vestida amb una mena de camisa de dormir, llarga, bruta i tan esparracada que fins ensenyava la sina, dos pits buits i caiguts que feien repugnància. Anava sola i no se la veia armada, però ells van deixar caure de seguida el cistell que duien entre tots dos i engraparen els màusers que els penjaven de l’espatlla.
La dona, com si no remarqués aquell gest amenaçador, digué una paraula, bambina, els va somriure amb una expressió entre amical i extraviada, com si ignorés que somreia, allargà una mà sarmentosa cap a l' i llavors, sense arribar a tocar-la, l’expressió li canvià, va fer mitja volta i arrencà a córrer sense dir res més.
Van seguir-la, una mica separats i amb les armes sempre a punt per si sortia algú més, però ella va saltar cap a darrera una muntanya de pedres i, en arribar-hi, ja havia desaparegut. Després la van sentir cantar.
Era en una mena de cova que feien els enderrocs, on només hi havia un jaç de robes desordenades i un bressol que ella gronxava tot cantussejant. Dins del llitet es distingien uns quants ossos; eren tan petits que devien haver pertangut a una criatura d’un parell d’anys a tot estirar.

TEXT 6

TARDE ES, AMOR


Volví la frente: estabas. Estuviste
esperándome siempre.
Detrás de una palabra
maravillosa, siempre.

Abres y cierras, suave, el cielo.
Como esperándote, amanece.
Cedes la luz, mueves la brisa
de los atardeceres.

Volví la vida; vi que estabas
tejiendo, destejiendo siempre.
Silenciosa, tejiendo
(tarde es, Amor, ya tarde y peligroso)
y destejiendo nieve...

5

My brother, , came into the room. He looked at the picture. “Mum, take it down” he said. "It's horrible!”
was very angry. “Don't talk about like that!” she said. She had a strange expression on her face. She stared at the painting.
“How do you know his name is ?” I asked.
Mum didn't hear me. She stared into the horrible eyes of the painting. [...]


Dad came home and went into the living room. He put his jacket on a chair and said, “Hello, dear. How was your day? I'm very hungry. Let's have dinner!”
didn't answer._______ looked at the painting. “Where did you get that horrible painting?” he asked. “Please take it down. I can't look at that painting every day.”
turned to . She spoke in a strange voice.

4

Aquella noche, casi sin darme cuenta, me encontré iniciando una conversación con Gloria, y fui por primera vez a su cuarto. Su charla insubstancial me parecía el rumor de lluvia que se escuchaba con gusto y con pereza. Empezaba a acostumbrarme a ella, a sus rápidas preguntas incontestadas, a su estrecho y sinuoso cerebro.
-Sí, sí, yo soy buena... no te rías.
Estábamos calladas. Luego se acercaba para preguntarme:
-¿Y de Román? ¿Qué opinas de Román?
Luego hacía un gesto especial para decir:
-Ya sé que te parece simpático, ¿no?
Yo me encogía de hombros. Al cabo de un momento me decía:
-A ti te es mas simpático que Juan, ¿no?
Un día, impensadamente, se puso a llorar. Lloraba de una manera extraña, cortada y rápida, con ganas de acabar pronto.
-Román es un malvado -me dijo-, ya lo irás conociendo. A mi me ha hecho un daño horrible, Andrea -se secó las lágrimas-. No te contaré de una vez las cosas que me ha hecho porque son demasiadas; poco a poco las sabrás. Ahora tu estás fascinada por él y ni siquiera me creerías. [...]

Cuando subíamos por la Vía Layetana, yo no tuve mas remedio que mirar hacia la casa de Ena, recordando a mi amiga y las extrañas palabras que me había dicho Jaime para ella. Estaba pensando así, cuando la vi aparecer realmente delante de mis ojos. Iba cogida del brazo de su padre. Hacían los dos una pareja espléndida, tan guapos y elegantes resultaban. Ella también me había visto y me sonreía. Sin duda volvían hacia su casa.
-Esperad un momento -dije a los chicos, interrumpiendo un párrafo de Iturdiaga. Crucé la calle y fui hacia mi amiga. La alcancé en el momento en que ella y su padre entraban en el portal.
-¿Puedo decirte dos palabras?
-Claro que sí. No sabes cuánto me alegro de verte. ¡Quieres subir?
Esto equivalía a una invitación a cenar.
-No puedo, me esperan mis amigos... [...]

-He visto a Jaime -dije rápidamente en cuanto desapareció-. He estado paseando hoy con el y me ha dado un recado para ti.
Ena me miro con expresión cerrada.
-Me ha dicho que tiene confianza en ti, que no te preguntará nada y que necesita verte.
-¡Ah! Bueno, está bien, Andrea. Gracias, querida.
Estrechó mi mano y se marchó dejándome parada con cierta decepción. Ni siquiera me había permitido ver sus ojos.
Al volverme encontré a Iturdiaga que había cruzado la calle saltando, con sus largas zancas, entre una oleada de coches...
Miró como atontado hacia el fondo de la portería, donde ya subía el ascensor con Ena dentro.
-¡Es ella! ¡La princesa eslava!... Soy un imbécil, ¡Me he dado cuenta en el mismo momento en que se despedía de ti! ¡Por Dios! ¿Cómo es posible que tú la conozcas? ¡Habla, por tu vida! ¿En qué país ha nacido? ¿Es rusa, sueca, polaca quizá?
-Catalana.
Iturdiaga se quedo atontado.

TEXT 3

Tengo un sobrino, y vamos adelante, que esto nada tiene de particular. Este tal sobrino es un mancebo que ha recibido una educación de las más escogidas que en este nuestro siglo se suelen dar; es decir esto que sabe leer, aunque no en todos los libros, y escribir, si bien no cosas dignas de ser leídas; contar no es cosa mayor, porque descuida el cuento de sus cuentas en sus acreedores, que mejor que él se las saben llevar; baila como discípulo de Veluci; canta lo que basta para hacerse de rogar y no estar nunca en voz; monta a caballo como un centauro, y da gozo ver con qué soltura y desembarazo atropella por esas calles de Madrid a sus amigos y conocidos; de ciencias y artes ignora lo suficiente para poder hablar de todo con maestría. En materia de bella literatura y de teatro no se hable, porque está abonado, y si no entiende la comedia, para eso la paga, y aun la suele silbar; de este modo da a entender que ha visto cosas mejores en otros países, porque ha viajado por el extranjero a fuer de bien criado. Habla un poco de francés y de italiano siempre que había de hablar español, y español no lo habla, sino lo maltrata; a eso dice que la lengua española es la suya y que puede hacer con ella lo que más le viniere en voluntad. [...]


Las ocho serían y vestíame yo, cuando entra mi criado y me anuncia a mi sobrino.
-¿Mi sobrino? Pues debe de ser la una.
-No, señor, son las ocho no más.
Abro los ojos asombrado y me encuentro a mi elegante de pie, vestido y en mi casa a las ocho de la mañana.
-Joaquín, ¿tú a estas horas?
-¡Querido tío, [muy] buenos días!
-¿Vas de viaje?
-No, señor.
-¿Qué madrugón es éste?
-¿Yo madrugar, tío? Todavía no me he acostado.
-¡Ah, ya decía yo!
-Vengo de casa de la marquesita del Peñol: hasta ahora ha durado el baile. Francisco se ha ido a casa con los seis dominós que he llevado esta noche para mudarme.

TEXT 2

Me lancé hacia el corredor que conducía a las cocinas aprovechando que me sabía de memoria los recovecos de mi colegio. Cerré la puerta a mi espalda. Inútil. La criatura se precipitó contra ella y la derribó, lanzándome contra el suelo. Rodé sobre las baldosas y busqué refugio bajo la mesa. Vi unas piernas. Decenas de platos y vasos estallaron en pedazos a mi alrededor, tendiendo un manto de cristales rotos. Distinguí el filo de un cuchillo serrado entre los escombros y lo agarré desesperadamente. La figura se agachó frente a mí, como un lobo a la boca de una madriguera. Blandí el cuchillo hacia aquel rostro y la hoja se hundió en el como en el barro. Sin embargo, se retiró medio metro y pude escapar al otro extremo de la cocina. Busqué algo con que defenderme mientras retrocedía paso a paso. Encontré un cajón. Lo abrí. Cubiertos, útiles de cocina, velas, un mechero de gasolina..., chatarra inservible. Instintivamente agarré el mechero y traté de encenderlo. Noté la sombra de la criatura alzándose frente a mí. Sentí su aliento fétido. Una de las garras se aproximaba a mi garganta. Fue entonces cuando la llama del mechero prendió e iluminó aquella criatura a tan solo veinte centímetros. Cerré los ojos y contuve la respiración, convencido de que había visto el rostro de la muerte y que solo me restaba esperar. La espera se hizo eterna.

TEXT 1

"Good evening to you," said the man in the torn old clothes to the parson as they passed each other in the little village of Marlott in the southwest of England.
"Good evening, Sir John," said the parson.
"Why did you call me 'Sir John', when you know my name is plain John Durbeyfield?" asked the man in ragged clothes.
"Well, John Durbeyfield, I have been doing historical investigation into the families in the district that go back to the days of the Norman Conquest. You belong to the oldest branch of the ancient and noble family of . Your family once owned all the land in the district," the parson answered.
"We do have a silver spoon and a seal at home," John Durbeyfield thought to himself as the parson continued on his way. Then, feeling very proud of himself, he called out to a passing boy, "You, boy, call me a carriage from the inn; I am from an ancient noble family."
Soon, John Durbeyfield was sitting in a carriage driven by a man from the village inn. They passed a field where a group of young girls in white dresses were dancing together. One of the girls blushed as the carriage passed.
“ , isn't that your father in the carriage?" asked one of the girls in white.
"He's probably very tired," answered , blushing even more as her friends laughed.
Just then, three young brothers passed the field where the girls were dancing. The youngest, who was also the most handsome, joined the dance as his brothers continued their walk. He danced with several of the girls, but , who was the prettiest, stood a little apart from the others. She was still embarrassed about her father. The young man did not notice her until he had left the girls and followed his brothers. Looking back from the top of the hill, he was sorry that he had missed the chance to dance with her.