PREMI SAMBORI

Per Tere Grau

Durant aquest curs 2020-21 l’alumnat d’ESO i el de 1r de BAT ha participat en el concurs Sambori Òmnium de narrativa. I dos alumnes han quedat finalistes de les Terres de l’ Ebre. Són Jan Mataró, de 1r d’ ESO A, que ha obtingut el segon premi i Andrew shattock, de 1r de BAT, que ha obtingut el 3r premi.

Els felicitem i els animem a seguir escrivint i també a la resta d’alumnes.

Us mostrem unes fotografíes de l’acte de recollida del premi, a Tortosa, i també podreu llegir les seves narracions. FELICITATS!!!!

                                                                                                                        Jan Mataró i Andrew Shattock

                      L’home fet de l’ombra (Andrew Shattock)

 

Un home em segueix.

Alt i espès, es veu obligat a comprar a les botigues grans i altes i tria abrics llargs i foscos; texans foscos i pesats; i botes altes i negres de treball. Sempre està envoltat de foscor, només una silueta. La seva cara sempre està amagada, no per una caputxa, sinó com si les seves faccions no poguessin reflectir la llum. Mai no he vist els seus ulls, el nas ni els llavis, i m’imagino que el seu rostre no és un rostre, sinó una plana de pell llisa i sense trets facials que d’alguna manera veu, fa olor, xiuxiueja, riu, respira, sap , i sent.

No puc demanar una ordre de restricció per a aquest home. No puc fugir d'ell. No puc barricar-me darrere d’una porta tancada amb clau, perquè aquest home no és realment un home, sinó una manifestació de foscor que viu dins meu, una ombra negra tan profunda que xucla la llum i la calor del meu entorn.

Jo sóc ell.

De vegades camina darrere meu, sempre a l’abast, però sense interferir. Aquests són els moments en els que sóc més feliç, els moments en què gairebé puc ser normal, però la seva presència sola contaminarà tot el que faig o dic, l’anticipació del seu tacte i la seva veu m’esborren qualsevol felicitat que pugui sentir.

Altres vegades m'embolcalla, m'envolta d'una manta fosca que matisa el cel blau brillant, el sol groc, els arbres més verds amb una capa fosca de negre. Aquests moments de la meva vida estan marcats amb carbó afilat en lloc de llapis de colors. Dedueix la meva rutina, el meu cor, el meu desig, les meves amistats, les meves emocions. En aquests moments, camino cada dia amb un rostre en blanc i llunyà, mentre en la meva ment, apareix xiulant crits mentre em xiuxiueja, lluitant contra mi.

El meu propi aferrar-me.

Xiuxiueja, amb la gola ronca, cada paraula reprensiva alhora. La culpa sempre la tinc jo. Mai no sóc prou bo. Hauria d’haver sabut millor. Tan eteri com una ombra, però els seus cops són pitjors que els de qualsevol home. Colpeja amb pena, bofetades amb culpa i patades amb soledat. M’ofego en emocions més reals, més terrorífiques que les aigües més enfangades.

Perquè almenys puc escapar de l’aigua trencant la superfície o ofegant-me.

No en puc escapar.

Jo sóc ell.

 

Intento mantenir-me a flotació fent allò que m’agrada, com jugar a rugbi o passar temps amb el meu germà petit, però m’acaba subjectant amb les mans tan reals com un fum de fum, però tan fort com l’acer, desafiant totes les lleis físiques ideades per Newton i Einstein que he estudiat. M’ofega amb emocions gruixudes, incapaç de respirar ni veure. Miro a cegues, ratllo i colpejo, però finalment em canso no només de l’esgotament, sinó també de la seva familiaritat. Com un vell amant, acaricia amb traços més familiars que els problemes que el materialitzen. Només llavors l’abandono i l’accepto, l’ombra visceral que viu dins meu. En aquests moments, estic estranyament en pau, les dues parts de mi finalment van convergir en una sola.

Sempre estic lluitant; des que vaig néixer, aquest home ombra m’ha seguit. Estic acostumat a la lluita. Així, doncs, la pau em confon amb la seva incorrecció, la seva desconeguda.

Tiro de la foscor. Crido a l’home fosc i m’enfilo cap a la superfície de l’aigua emocional. Noto el cel brillant, el sol càlid, les flors de colors, els ulls verds del meu germà i les rialles dels meus amics. Sorprenc l’home ombrejat amb la llum i es dissipa durant uns dies.

Però torna a caminar darrere meu.

Perquè no es pot escapar de si mateix.

 

El primer curs (Jan Mataró)

 17 d’agost de 2020

No ho havia fet fins ara, però de cop i volta m’ha vingut el capritx de començar aquest diari. Estic molt il·lusionat pel nou curs que estic a punt de començar. És agost, fa calor i en un any normal en aquestes dates estaríem celebrant la nostra festa major al poble; però, la Covid ens està fent viure un any ple de canvis en els nostres plans habituals. Potser per això ja tinc el cap en el nou curs que aviat iniciarem si la pandèmia ens ho permet.

 Aquest any començo l’institut i estic una mica nerviós perquè em trobaré nous professors, nous companys, companyes i noves matèries. A part de nerviós també estic content perquè puc fer nous amics i conèixer gent interessant.

Ja he començat a preparar totes les coses: motxilla, estoig, roba nova, etc... Tinc el cap en com serà el primer dia, quins companys tindré de la meva antiga escola, com em portaré amb el meu tutor o tutora, pensar si haurem d’estar confinats, si el curs serà presencial, si agafarem la Covid... Tot plegat és un garbuix de dubtes que em fan ballar el cap aquests dies però crec que no en sóc l’únic. En les darreres videotrucades amb amics, qui més qui menys es preguntava aquestes coses...

14 de setembre de 2020

Avui he començat l’institut i el que hem fet bàsicament ha estat fer proves de nivell de les assignatures i ens han explicat com anirà el curs. Tots els de la meva classe estàvem molt callats i nerviosos perquè no ens coneixíem i tot era nou per a nosaltres. Per sort, m’ha tocat una classe amb força companys de l’escola però tot i així hi havia molta gent d’altres pobles de la comarca que era la primera vegada que els veia. Ha estat un dia intens però més fàcil del que imaginava. Tant de bo que aquesta sensació m’acompanyi sempre.

 22 de setembre de 2020

Ara que ja porto aproximadament una setmaneta a l’institut ja ens anem coneixent entre nosaltres i també amb els professors i em començo a adonar que d’algun d’ells em vaig fer una idea equivocada de la seva personalitat amb la primera impressió que vaig tenir.  M’estic adonant que l’Hugo que semblava molt tímid  ara resulta que és el més xerraire de la classe, l’Ona que va començar semblant molt seriosa i distant ara és la més oberta i conciliadora (s’apunta com una bona candidata a delegada). És curiós com el pas del temps em fa veure a les persones de manera diferent. I em pregunto si els haurà passat el mateix amb mi als meus companys. No sé, se’m fa estrany pensar com em deuen imaginar!

5 d’octubre de 2020

El curs ja està en marxa, cada cop  tenim més deures, més exàmens, més treballs... I això em fa tenir la sensació que portem més temps plegats, fins i tot més del que ja portem. Amb la gran majoria crec que ja ens coneixem prou bé, però amb la Mia  encara no ho he aconseguit. Ella és la persona més silenciosa de la classe, just crec que no li conec ni la veu. Ella és Americana i ve de Florida. Va perdre la casa a causa de l’huracà Isaías que va arrasar Florida entre el juliol i l’agost d’aquest any. Ens ho ha explicat la tutora. Potser és la persona més reservada que conec.

12 de novembre de 2020

Avui hem fet una classe de música que ha estat especial. El mestre ens ha demanat que féssim una lletra per a una cançó en grup. M’ha tocat amb la Mia, l’Andreu i la Valèria. Ningú sabia per on començar i la Mia s’ha ofert voluntària per fer-ho. Primer ha escrit la lletra en Anglès i entre tots l’hem ajudat a traduir-la. Ha estat sorprenent tot el que ens ha explicat.

Traduir el seu escrit m’ha fet adonar que no és fàcil ser nou en un grup, deixar enrere tota una vida i intentar començar de nou. Amb la lletra de la cançó s’ha sentit capaç d’explicar-nos les ferides que l’huracà Isaías va deixar en la seva vida. La Mia ha acabat plorant pels records que se li han despertat però crec que avui ha acabat amb un somriure que marca l’inici de la nostra amistat. Sento que aquest curs estic aprenent grans lliçons i avui ha estat un d’aquests dies: els prejudicis no serveixen de gaire i l’empatia és clau per conèixer realment a les persones.