PREMI SAMBORI
Per Tere Grau
Durant
aquest curs 2020-21 l’alumnat d’ESO i el de 1r de BAT ha participat en el
concurs Sambori Òmnium de narrativa. I dos alumnes han quedat finalistes de les
Terres de l’ Ebre. Són Jan Mataró, de 1r d’ ESO A, que ha obtingut el segon premi
i Andrew shattock, de 1r de BAT, que ha obtingut el 3r premi.
Els
felicitem i els animem a seguir escrivint i també a la resta d’alumnes.
Us
mostrem unes fotografíes de l’acte de recollida del premi, a Tortosa, i també
podreu llegir les seves narracions. FELICITATS!!!!
Jan Mataró i Andrew Shattock
L’home fet de l’ombra (Andrew Shattock)
Un home em segueix.
Alt i espès, es veu obligat a comprar a les
botigues grans i altes i tria abrics llargs i foscos; texans foscos i pesats; i
botes altes i negres de treball. Sempre està envoltat de foscor, només una
silueta. La seva cara sempre està amagada, no per una caputxa, sinó com si les
seves faccions no poguessin reflectir la llum. Mai no he vist els seus ulls, el
nas ni els llavis, i m’imagino que el seu rostre no és un rostre, sinó una
plana de pell llisa i sense trets facials que d’alguna manera veu, fa olor,
xiuxiueja, riu, respira, sap , i sent.
No puc demanar una ordre de restricció per a
aquest home. No puc fugir d'ell. No puc barricar-me darrere d’una porta tancada
amb clau, perquè aquest home no és realment un home, sinó una manifestació de
foscor que viu dins meu, una ombra negra tan profunda que xucla la llum i la
calor del meu entorn.
Jo sóc ell.
De vegades camina darrere meu, sempre a
l’abast, però sense interferir. Aquests són els moments en els que sóc més
feliç, els moments en què gairebé puc ser normal, però la seva presència sola
contaminarà tot el que faig o dic, l’anticipació del seu tacte i la seva veu
m’esborren qualsevol felicitat que pugui sentir.
Altres vegades m'embolcalla, m'envolta d'una
manta fosca que matisa el cel blau brillant, el sol groc, els arbres més verds
amb una capa fosca de negre. Aquests moments de la meva vida estan marcats amb
carbó afilat en lloc de llapis de colors. Dedueix la meva rutina, el meu cor,
el meu desig, les meves amistats, les meves emocions. En aquests moments,
camino cada dia amb un rostre en blanc i llunyà, mentre en la meva ment,
apareix xiulant crits mentre em xiuxiueja, lluitant contra mi.
El meu propi aferrar-me.
Xiuxiueja, amb la gola ronca, cada paraula
reprensiva alhora. La culpa sempre la tinc jo. Mai no sóc prou bo. Hauria
d’haver sabut millor. Tan eteri com una ombra, però els seus cops són pitjors
que els de qualsevol home. Colpeja amb pena, bofetades amb culpa i patades amb
soledat. M’ofego en emocions més reals, més terrorífiques que les aigües més
enfangades.
Perquè almenys puc escapar de l’aigua trencant
la superfície o ofegant-me.
No en puc escapar.
Jo sóc ell.
Intento mantenir-me a flotació fent allò que
m’agrada, com jugar a rugbi o passar temps amb el meu germà petit, però m’acaba
subjectant amb les mans tan reals com un fum de fum, però tan fort com l’acer,
desafiant totes les lleis físiques ideades per Newton i Einstein que he
estudiat. M’ofega amb emocions gruixudes, incapaç de respirar ni veure. Miro a
cegues, ratllo i colpejo, però finalment em canso no només de l’esgotament,
sinó també de la seva familiaritat. Com un vell amant, acaricia amb traços més
familiars que els problemes que el materialitzen. Només llavors l’abandono i
l’accepto, l’ombra visceral que viu dins meu. En aquests moments, estic
estranyament en pau, les dues parts de mi finalment van convergir en una sola.
Sempre estic lluitant; des que vaig néixer,
aquest home ombra m’ha seguit. Estic acostumat a la lluita. Així, doncs, la pau
em confon amb la seva incorrecció, la seva desconeguda.
Tiro de la foscor. Crido a l’home fosc i
m’enfilo cap a la superfície de l’aigua emocional. Noto el cel brillant, el sol
càlid, les flors de colors, els ulls verds del meu germà i les rialles dels
meus amics. Sorprenc l’home ombrejat amb la llum i es dissipa durant uns dies.
Però torna a caminar darrere meu.
Perquè no es pot escapar de si mateix.
El primer curs
(Jan Mataró)
17
d’agost de 2020
No ho havia fet fins ara,
però de cop i volta m’ha vingut el capritx de començar aquest diari. Estic molt
il·lusionat pel nou curs que estic a punt de començar. És agost, fa calor i en
un any normal en aquestes dates estaríem celebrant la nostra festa major al
poble; però, la Covid ens està fent viure un any ple de canvis en els nostres
plans habituals. Potser per això ja tinc el cap en el nou curs que aviat
iniciarem si la pandèmia ens ho permet.
Aquest any començo l’institut i estic una mica
nerviós perquè em trobaré nous professors, nous companys, companyes i noves
matèries. A part de nerviós també estic content perquè puc fer nous amics i
conèixer gent interessant.
Ja he començat a preparar
totes les coses: motxilla, estoig, roba nova, etc... Tinc el cap en com serà el
primer dia, quins companys tindré de la meva antiga escola, com em portaré amb
el meu tutor o tutora, pensar si haurem d’estar confinats, si el curs serà
presencial, si agafarem la Covid... Tot plegat és un garbuix de dubtes que em
fan ballar el cap aquests dies però crec que no en sóc l’únic. En les darreres
videotrucades amb amics, qui més qui menys es preguntava aquestes coses...
14 de setembre de 2020
Avui he començat
l’institut i el que hem fet bàsicament ha estat fer proves de nivell de les
assignatures i ens han explicat com anirà el curs. Tots els de la meva classe
estàvem molt callats i nerviosos perquè no ens coneixíem i tot era nou per a
nosaltres. Per sort, m’ha tocat una classe amb força companys de l’escola però
tot i així hi havia molta gent d’altres pobles de la comarca que era la primera
vegada que els veia. Ha estat un dia intens però més fàcil del que imaginava.
Tant de bo que aquesta sensació m’acompanyi sempre.
22 de setembre de 2020
Ara que ja porto
aproximadament una setmaneta a l’institut ja ens anem coneixent entre nosaltres
i també amb els professors i em començo a adonar que d’algun d’ells em vaig fer
una idea equivocada de la seva personalitat amb la primera impressió que vaig
tenir. M’estic adonant que l’Hugo que
semblava molt tímid ara resulta que és
el més xerraire de la classe, l’Ona que va començar semblant molt seriosa i
distant ara és la més oberta i conciliadora (s’apunta com una bona candidata a
delegada). És curiós com el pas del temps em fa veure a les persones de manera
diferent. I em pregunto si els haurà passat el mateix amb mi als meus companys.
No sé, se’m fa estrany pensar com em deuen imaginar!
5 d’octubre de 2020
El curs ja està en marxa,
cada cop tenim més deures, més exàmens,
més treballs... I això em fa tenir la sensació que portem més temps plegats,
fins i tot més del que ja portem. Amb la gran majoria crec que ja ens coneixem
prou bé, però amb la Mia encara no ho he
aconseguit. Ella és la persona més silenciosa de la classe, just crec que no li
conec ni la veu. Ella és Americana i ve de Florida. Va perdre la casa a causa de l’huracà Isaías que va arrasar Florida
entre el juliol i l’agost d’aquest any. Ens ho ha explicat la tutora. Potser és
la persona més reservada que conec.
12 de novembre de 2020
Avui hem fet una classe
de música que ha estat especial. El mestre ens ha demanat que féssim una lletra
per a una cançó en grup. M’ha tocat amb la Mia, l’Andreu i la Valèria. Ningú
sabia per on començar i la Mia s’ha ofert voluntària per fer-ho. Primer ha
escrit la lletra en Anglès i entre tots l’hem ajudat a traduir-la. Ha estat
sorprenent tot el que ens ha explicat.
Traduir el seu escrit
m’ha fet adonar que no és fàcil ser nou en un grup, deixar enrere tota una vida
i intentar començar de nou. Amb la lletra de la cançó s’ha sentit capaç
d’explicar-nos les ferides que l’huracà Isaías va deixar en la seva vida. La
Mia ha acabat plorant pels records que se li han despertat però crec que avui
ha acabat amb un somriure que marca l’inici de la nostra amistat. Sento que
aquest curs estic aprenent grans lliçons i avui ha estat un d’aquests dies: els
prejudicis no serveixen de gaire i l’empatia és clau per conèixer realment a
les persones.
