BIBLIOTECA I COMISSIÓ DE LECTURA (INS FLIX): 2010

La wikipèdia ens en fa cin cèntims. Animeu-vos a llegir-ne la selecció que n'hem fet:

Sant Jordi

Sant Jordi (Diòspolis, Palestina, v. 270 - Nicomèdia, Bitínia, 303), va ésser un militar romà convertit al cristianisme i mort com a màrtir en no voler abjurar de la seva fe. És venerat en la majoria de confessions cristianes i en l'Islam, esdevenint un dels sants més populars, especialment durant l'Edat mitjana. No obstant això, la seva historicitat és discutida i, probablement, és un personatge llegendari.

Sovint s'ha confós o s'ha barrejat la seva història amb la del bisbe Jordi de Capadòcia, amb qui no s'ha de confondre.

Nom secular: Γεώργιος (Georgios, "camperol, qui treballa la terra")

Naixement: 270, Diòspolis (actual Lod, Israel)

Mort: 303, Nicomèdia

Enterrament: Església de Sant Jordi (Lod); S. Giorgio in Velabro (Roma) (crani); relíquies a diferents llocs

Venerat en: Església Catòlica Romana, Església Ortodoxa, esglésies ortodoxes orientals, Església Ortodoxa Russa, esglésies luteranes, Església Anglicana

Canonització: 494, Roma per Gelasi I

Santuaris principals: Lod, Reichenau, S. Giorgio in Velabro (Roma), S. Giorgio Maggiore (Venècia)

Festivitat: 23 d'abril

Fets destacables: Historicitat discutida; probablement no existí

Iconografia: Matant un drac; com a cavaller, armat; escut o estendard amb creu roja sobre fons blanc

Patronatge: Alcoi, Anglaterra, Aragó, Banyeres de Mariola, Bulgària, Càceres, Catalunya, Etiòpia, Geòrgia, Grècia, Hongria, Lituània, Paiporta, Portugal, Rússia, Txèquia, Ucraïna; cavallers; enamorats (a Catalunya)

Culte suprimit: 1969, per Pau VI (elimina el sant del santoral romà, però en deixa el culte com a opcional).

Biografia

De la vida del sant no se'n tenen dades històriques, solament referències en multitud de llibres, com són ara el palimpsest Acta Sanctorum (segle V), el Georgslied (segle IX) o els escrits de Iacopo da Varazze (La Llegenda Àuria, segle XIII).

La tradició catòlica el fa fill de Geronci, un oficial romà de Capadòcia destinat a Diòspolis, actual Lod (Israel). Allà, es casà amb una jove local, anomenada Policromia, i tingueren un fill; Georgius (en català, Jordi).

En arribar a la majoria d'edat, Jordi s'allista a l'exèrcit romà, tot seguint els passos del seu pare. Quan tenia trenta anys, el destinaren a Nicomèdia com a tribú i féu part de la guàrdia personal de l'emperador romà Dioclecià.

El 303, l'emperador ordena una persecució contra els cristians però el tribú Jordi es nega a actuar. Interrogat, els comunica que és cristià.

Dioclecià ordena la tortura del traïdor; l'encadenen a una roda d'espases i posteriorment, el decapiten. La tradició comenta que l'esposa de l'emperador, Alexandra, i Atanasi, un sacerdot pagà, es convertiren al cristianisme en veient l'exemple de Jordi, però poc després foren martiritzats.

El cos del màrtir Jordi fou traslladat a Diòspolis. Damunt la tomba, pocs anys després Constantí I hi féu edificar una església en honor seu, seguint consells d'Eusebi de Cesarea. El 494 fou santificat pel Papa Gelasi I.

Historicitat

Per tal de resseguir la vida dels màrtirs i determinar la seva historicitat es considera cabdal l'existència d'un acta matyrum vàlida. En el cas de Sant Jordi aquestes actes tenen defectes: no son coetànies, i a més, descriuen fets ja impregnats d'un aire llegendari.

Les actes més antigues indiquen que Jordi és fill de Geronci, un noble persa, i Policrònia, dama palestina; Essent educat com a cristià, Jordi forma part de la milícia romana i viu en pecat amb una vídua. Quan l'emperador Dioclecià proclama l'edicte que obliga a rendir culte a Apol·lo, Jordi renega de la milícia, distribueix ses riqueses i s'enfronta a l'emperador, per la qual cosa es empresonat i martiritzat.

Martiri

Segons els autors, el martiri de Jordi va durar set anys i durant aquests Jordi haurà mort i ressuscitat tres cops: cremat, tallat en dos per una roda d'espases i enverinat. Els autors afegeixen a les resurreccions un seguit de turments: cops de mall, graelles roents, sandàlies amb claus, plom fos, pedres sobre el cap i columnes al cos, etc. Segons les diferents actes, entre martiris i turments, Jordi encara tenia forces per a fer miracles a tord i a dret. Finalment Jordi morí decapitat, tot i que abans tingué temps de veure com els seus botxins eren devorats per un foc celestial.

A cada versió la passió de Sant Jordi guanyava en inversemblança. Finalment l'any 496, el papa Gelasi promulgà un decret segons el qual l'acta martyrum de Sant Jordi passa a ser considerada apòcrifa i en desautoritzà als autors. El papa pontificà: «Jordi serà un d'aquells sants venerats pels homes, els actes del qual només coneixerà Déu».

L'arrel d'aquest fet s'escau en que la propagació del culte al Sant era un fenomen imparable. L'arrel d'aquesta propagació s'ha de cercar en la superposició de la figura del sant a quelcom més antic, ja que Sant Jordi es tracta d'un màrtir amb un historial feble, malvist per bona part de l'església (cal recordar que es descriu que viu en pecat).

Veneració

La figura de Sant Jordi era el resultat de la síntesi d'un cúmul de tradicions paganes, la qual cosa no impedí que s'assimilés al cristianisme: com a religió emergent, el cristianisme necessitava personatges heroics que facilitessin el procés evangelitzador.

En començar el segle v ja existien desenes d'esglésies dedicades al sant a Egipte, Etiòpia, Síria, el Líban, Iraq i Palestina. amb l'epicentre a la ciutat de Lydda (Diòspolis), en aquesta hi ha l'església de sant Jordi, construïda el 350, a la cripta de la qual hi ha la tomba del màrtir. Al segle vi la ciutat ja era inclosa en el pelegrinatge cap a Terra Santa. Sant Jordi era conegut gràcies a Gregori de Tours, que l'havia inclòs en un llibre dedicat a la glòria dels màrtirs. No obstant a Occident sant Jordi no destacava.

El Cavaller de l'Islam

L'any 1098, durant la primera croada, els croats quedaren sorpresos quan varen prendre Diòspolis de mans turques: aquells infidels havien conservat el culte a sant Jordi, a qui els musulmans anomenaven Khidr o El Cavaller Verd. El protector del les milícies romanes de Bizanci, el màrtir triat com a patró era també un home sant musulmà. El cavaller verd és esmentat en diversos passatges de l'Alcorà i, en aquella època, comptava amb santuaris al llarg del món islàmic, gaudint d'una enorme devoció popular, tanta, que havia estat la inspiració de diferents contes, com aquell que explicava que lluità contra el drac per protegir una bella princesa.

El croats retornaren a ses terres amb una vella història en la qual el seu patró era protagonista d'un relat cavalleresc. La figura del sant s'estengué per Occident. En tornar a Anglaterra des de Palestina, el rei Ricard Cor de Lleó parlava del sant amb entusiasme, explicava que se li havia aparegut prop de Jerusalem, i per aquest motiu, ordenà la reparació del seu sepulcre a Lydda, després que aquest fos destruït per Saladí.

Patronatge

Sant Jordi és el patró de diversos territoris i nacions, entre els quals hi ha Catalunya, Aragó, Càceres, Portugal, Anglaterra, Rússia, Grècia, Geòrgia, Bulgària, Etiòpia, Djibouti, etc.

Així mateix el sant és protector de les ciutats d'Alcoi, Gènova, Venècia, Ferrara, Nàpols, Friburg, Hannover, Amersfoort, Istanbul, Beirut, etc.

Quant a les relíquies del sant, en trobem a Alcoi, on es conserven dues falanges de la mà dreta del sant, Conques (a França) i Gènova, Venècia (San Giorgio Maggiore) i Roma (San Giorgio in Velabro). De Venècia, una petita relíquia del crani fou cedida a la capella del Palau de la Generalitat de Barcelona.

Patronatge a Catalunya

Segons el Costumari Català de Joan Amades, el fet que Sant Jordi sigui el patró dels cavallers a la Corona d'Aragó es deu a l'ajut que va donar el sant al rei Pere I d'Aragó l'any 1096. Segons s'explica, l'esmentat rei va guanyar la batalla de Alcoraz que va implicar la reconquesta d’ Osca contra els sarraïns després que aquest invoqués el sant. Per agrair la gesta, el rei va nomenar-lo no només patró de la cavalleria sinó també de la noblesa de la Corona D'Aragó.

A Catalunya, la festa es va generalitzar a meitat del segle XV i el seu patronatge de Catalunya ja s'esmenta a començament del mateix segle XV. (Corts de Barcelona, de 1454 que estableixen la festivitat al Principat).

Festes

Arreu de Catalunya se celebra la Diada de Sant Jordi.

Hi ha poblacions que celebren festes en honor a Sant Jordi, entre moltes altres:

Alcoi, festes de Moros i cristians
Banyeres de Mariola, festes de Moros i cristians
Montblanc, actes de la Setmana Medieval de la Llegenda de Sant Jordi (molt recomanables)

Jordi i Llegenda de Sant el drac

La història per la qual és conegut el sant arreu del món és per la mort que va provocar al drac que pretenia menjar-se una preciosa donzella. Aquesta narració la va escriure Iacopo da Varazze al segle XII en la seva obra "La Llegenda Àuria". Prompte es va escampar per tot Europa fins arribar a tota la Corona d'Aragó.

Conta la llegenda que Sant Jordi era un soldat romà nascut al Pròxim Orient i és el gran protagonista d'una gran gesta cavalleresca que se situa a Líbia, però que la tradició catalana (Costumari Català de Joan Amades i Les Tradicions religioses de Catalunya d'Anna de Valldaura) creu esdevinguda a la població de Montblanc (Tarragona).

Diuen que assolava els voltants de la vila un drac ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels ramats i de les persones i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Els habitants van pensar que si li donaven cada dia una persona que li serviria de presa, així no faria l'estrall a tort i a dret. De fet, la llegenda diu, que el sistema els va sortir d'allò més bé, però el que era realment complicat, era de trobar una persona que cada dia es deixés menjar per aquell monstre. Tot el veïnat va decidir doncs, de fer cada dia un sorteig entre tots els habitants de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la "simpàtica" fera.

Així es va fer durant molt de temps i el monstre se’n devia sentir satisfet, ja que deixava de fer els estralls i malvestats que havia fet abans. Però... vet aquí que un dia, la sort va voler que la filla del rei fos la destinada. La princesa era jove, bella, prima... hi hagué ciutadans que es van oferir per reemplaçar-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s'avingué que fos sacrificada. La donzella eixí de la ciutat i ella soleta s'encaminà cap al llac on residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla com se n'anava al sacrifici.

Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, cavalcant un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, tota preocupada, li digué que fugís ràpidament, ja que per allí rondava un monstre que així que el veiés se’l menjaria. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar del sacrifici de la princesa, com també a la vila de Montblanc. La fera, va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller. Aquest, amb un bon cop de llança el va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà el monstre pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i la fera seguí tota mansa i atemorida. La llegenda explica fins i tot, que els habitants de la vila havien vist tota aquella gesta des de la muralla i que rebé amb els braços oberts a la donzella i el cavaller. A la plaça major de la vila, els vilatans van acabar de rematar aquell ferotge animal.

Es diu que el rei va voler casar la seva filla amb Sant Jordi, però que aquest li va replicar dient que no la mereixia i que la seva visita en aquella vila era perquè havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent de salvar aquella vila del monstre. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bons cristians i que honressin i veneressin Déu tal com mereixia. Desaparegué misteriosament tal com havia vingut.

Precedents pagans

En el Museu del Louvre es conserva un baix relleu, datat d'entre els segle iv i iii, on es representat el déu Horus clavant una llança al coll d'un cocodril, imatge del déu Seth. En aquest cas Horus llueix la indumentària d'un legionari i és representat sobre un cavall, a diferencia del la Barca en que sempre es representava aquesta escena a l'Antic Egipte. Aquesta peça indica l'assimilació del mite egipci per part de la Roma oriental.

L'essència del mite, el cavaller que mata el drac, és, de fet, una de les primeres epopeies que acompanyen el desenvolupament de la civilització. Tres mil anys abans de Crist els Sumeris expliquem com el drac Kur rapta la deessa Ereshkigal i com el déu Enki lluita contra ell per alliverar-la. Totes les cultures mesopotàmiques reviuran una rere altre la llegenda (hittites, babilonis, canameus, assiris,...). Així mateix a Pèrsia trobem la figura del déu Mitra, clarament identificable amb sant Jordi.

Representacions teatrals de la llegenda

El mite de Sant Jordi matant el drac no podia escapar a la seua dramatització allà on se'n venera la figura. Així, l'escenificació de la llegenda més primitiva que es coneix és la de Banyeres de Mariola (l'Alcoià) que la va viure el 1981 amb motiu del segon centenari de l'arribada de la Relíquia del Sant al poble. Actualment és una posada en escena espectacular en un paratge natural (el Parc de Vil·la Rosario) on participen més de 200 persones amb foc, llum, dansa i música en directe.

La representació de Montblanc és un espectacle que se celebra cada any (des de 1987) en la part més alta de la vila, en un marc incomparable, que és el conjunt arquitectònic del recinte enmurallat de la vila ducal, un dels més ben conservats de Catalunya. En aquest espectacle de llum, so, efectes sonors i visuals, pirotècnia, i moltes coses més, hi participen més de 500 persones, vestides de cap a peus segons els cànons de l'època medieval, entre les quals s'hi poden trobar nobles, gent del poble, clero, jueus, etc...

La representació de Puigverd de Lleida (des de 2006) on el poble es vesteix tot el dia de personatges medievals, es fan balls de l'epoca, lluites de espases, demostracions de tir amb arc, mercat medieval, i a la nit es representa la Llegenda de Sant Jordi el Drac i la Princesa, amb actors amateurs de la mateixa poblacio amb textos de Nicasi Camps i Pinós i la direccio artistica de Luciano Prodan.

Són també conegudes les "Llegendes" d'Alcanyís (Terol) o Santurtzi (Biscaia).